Per aquells conflictes de la vida petitets, que sense adonar-nos es compliquen per la incomunicació i es fan grans, la Kathy ha perdut la relació amb la seva germana durant els darrers anys. Per això, quan rep la sobtada notícia de la seva mort i se’n va al petit poble on vivia a fer-se càrrec de les seves pertinences i a vendre la seva casa, s’adona que la seva germana i la seva forma de vida són absolutament desconegudes per ella. I s’entristeix. També trist sembla el seu fill Cody de vuit anys, mentalment més adult del que per la seva edat li pertoca i per tant, condemnat a la soledat i a la incomprensió dels nens que el rodegen. I consumit en la monotonia sembla també el veí Del, un ancià veterà de guerra que es mira la vida des del seu porxo i que viu repetint rutines i veient amics, als qui la vida està brindant els seus darrers anys. Tot i el recel de tots tres a relacionar-se, aquests éssers solitaris estan condemnats a trobar-se, a parlar-se, a comprendre’s, a atenuar les seves soledats i el seus dolors.
Amb un punt de partida que ja ens coneixem d’altres pel·lícules americanes, és a dir, home gran cansat de la vida que es fa amic de jove o nen, veí sobtat, per donar certes esperances al seu dia a dia, Driveways no innova, però sap tocar les tecles necessàries per emocionar. La història és ben senzilla, petita, tampoc se’ns explica res excessiu del passat del seus protagonistes, algunes pinzellades lleus, on agafar-nos, però la seva delicadesa, el seu guió precís, la seva música malenconiosa, aconsegueixen commoure. Una proposta bonica i en darrera instància, fins i tot vitalista, on es tracten, de forma subtil, temes com la soledat, els absurds rancors que anem acumulant durant la vida, les oportunitats perdudes o el pas inexorable del temps. Una delícia nominada a dos premis, guió i actriu, a la darrera edició dels Independent Spirit Awards.
