El Rodrigo, de pares separats, viu amb la seva mare en una casa a les afores de Ciutat de Mèxic. La seva relació de dependència és excessiva, malaltissa, no exempta d’un tèrbol desig sexual. Quan la mare comenci una relació amb un home de solvència econòmica, amable, pacient, el noi s’omplirà d’una ira creixent. La que sent per algú que està ocupant el seu espai d’home de la casa. La que sent per un home que té relacions sexuals i gestos afectuosos amb la seva mare, a la que ell adora de manera malaltissa. Solitari i de potencial violent, el noi comença a tenir pensaments perillosos. Però la parella de la seva mare és un home extraordinari que a més el tracta molt bé. I la mare, allò que ell més estima al món, n’està enamorada. La seva vida es torna un mar de dubtes, un infern de dolor, un constant maldecap. Poc a poc va caient en una espiral de bogeria i les seves reaccions es van tornant totalment imprevisible.
Intensament dolorosa, amb una radiografia emocional de personatges molt cuidada i colpidora, amb unes actuacions memorables, Blanco de verano és, sorprenentment, el primer llargmetratge de ficció del seu director: Rodrigo Ruiz Patterson. Tractant una història molt complexa, sense tabús, amb delicada precisió però amb la necessària contundència, la pel·lícula va augmentat la seva intensitat durant el metratge, aconseguint per moments unes quotes de tensió de vegades difícils de suportar. La nostra única cinta mexicana d’enguany no deixarà indiferent a ningú. No ho va fer al darrer festival de Sundance, ni al de Málaga, on es va fer amb el premi a millor pel·lícula iberoamericana, millor guió i millor actor secundari.
