Dos amics de la infància es fan un petó pel rodatge d’un curtmetratge universitari. Arrel d’aquest petó, ambdós comencen a qüestionar-se la seva orientació sexual, cosa que posa en perill l’estabilitat dels seus vincles socials. Després d’ésser guardonat amb el Premi del Jurat per Solo el fin del mundo l’any 2016, aquesta primavera passada, Xavier Dolan va tornar a la secció oficial de Cannes amb la trentena recent estrenada i Matthias et Maxime sota el braç.
 
L’anomenat enfant terrible del cinema québécoise entra a la maduresa vital fent un pas de gegant cap a la sobrietat i la contenció estètica. A Matthias et Maxime, Dolan rebaixa el nivell de les seves floritures visuals per donar força a altres aspectes cinematogràfics més narratius. Tanmateix, com als seus films anteriors, hi trobem histèria, ràbia, crits, desig i alegria desenfrenada. El ventall de personatges de Xavier Dolan desborda emocions més enllà d’allò humà.
 
Gabriel d’Almeida Freitas és en Matthias i el mateix Xavier Dolan és Maxime, un paper que li permet fer picades d’ullet a la seva pròpia filmografia, atorgant el paper de la seva mare a la omnipresent Anne Dorval. Avís pels indies veterans: la pel·lícula compta amb la presència lluminosa de Harris Dickinson, l’atractiu protagonista de Beach Rats d’Eliza Hitman (Americana 2018), cinta per la qual Dolan sent devoció.
 
A Matthias et Maxime hi ha una sucosa mostra de l’especialitat de la casa: referències pop a mansalva, primeríssims plans que asfixien els protagonistes i una banda sonora exquisida on fins i tot hi ha espai per Britney Spears. El director de Mommy ha iniciat un nou camí per la seva carrera audiovisual però sense oblidar la seva essència. Un film imprescindible per fans, detractors, curiosos i nouvinguts.

 
2019: Festival de Cannes
2019: Festival de Gijón