Aquest és un film sobre presons. La més evident és la que menys estona veiem, en Wayland en surt just en començar el metratge, quinze anys de condemna entre reixes per haver comès un crim menor en la seva joventut. La segona presó ja no és tan evident, en Wayland es retroba amb la Dolores, l’amor de joventut amb la qual havia tingut un romanç, ara mare soltera de tres criatures. Ella, exnadadora professional, es va veure obligada a fer créixer una família sola, deixant de banda els seus somnis i ambicions per procurar l’atenció necessària a la descendència. Sabrina Doyle, directora i guionista del film, enquadra a la parella protagonista sota el marc de les portes, o a través de tanques metàl·liques, mostrant visualment una presó quotidiana que tanca i impedeix créixer. La tercera, molt en consonància amb la segona, és la qual provoca alts i baixos mentals en veure’s dependents del present amb una incertesa constant sobre l’endemà, contrarestada en certa forma, per records i vivències del passat idíl·lic que mai tornaran.
L’opera prima de Sabrina Doyle ens enfonsa mar endins per sortir-ne renovats. Tot i que el punt de vista del film recau sobre en Wayland, interpretat per Pablo Schreiber germà de Liev Schreiber,tracta sobre l’arc del personatge de Dolores, portat a pantalla per la magnífica Jena Malone. Que no us enganyi el drama, tota la narració va dirigida cap a una idea ben simple: mai és massa tard. L’esperança sempre sobresurt, ja sigui en un paratge perdut enmig d’Oregon, en un bar a Califòrnia o a la sortida d’una presó estatal.
Títol original: Lorelei
Any: 2020
Duració: 110′
País: USA
Direcció: Sabrina Doyle
Guió: Sabrina Doyle
Repartiment: Pablo Schreiber, Jena Malone, Gretchen Corbett
Direcció Fotografia: Stephen Paar
Gènere: Drama
Subtítols: Iris C. Permuy
Contacte: Visit Films
2020: Deauville Film Festival – Premi del Jurat
2020: Tribeca Film Festival