La bogeria i Americana

La bogeria i Americana

En aquesta societat i aquests temps en els que vivim, la bogeria sembla haver-se apoderat d’una gran part de la població, de vegades inclús de nosaltres mateixos i els nostres éssers més propers. Com el cine indie sempre reflexa la societat, Americana té un bon grapat de pel·lícules amb la bogeria com a eix central. Passeu i mireu…

Perquè a Damsel gairebé tots els personatges estan tocats de l’ala. De fet a la majoria de pel·lícules dels germans Zellner tots ho estan. No sembla massa centrat el Samuel Alabaster (Robert Pattinson) realitzant aquest viatge cap al no res a la recerca d’una noia que diu conèixer més del que en realitat coneix. Ni tampoc la Penélope (Mia Wasikowska) és massa de fiar. I els personatges que els acompanyen ni parlem-ne. I el que sol passar és que quan s’ajunten molts bojos en una reunió la cosa no acaba massa bé. Amb tot, els germans Zellner tindran tots els ingredients necessaris per desfermar la bogeria dels personatges i la seva pròpia. I és molta.

Un altre director que sempre parla de personatges que estan al límit de la salut mental és l’Alex Ross Perry. A Her Smell tensa una mica més la corda i la Becky (Elisabeth Moss) pateix problemes mentals seriosos. Cantant punk de passat exitós, ara la seva vida és un infern ple de paranoia i depressió, accentuat tot pel consum descontrolat d’alcohol i drogues. Submergint-nos en la bogeria del seu personatge, ajudant-se dels excessos d’una actriu entregada a la causa i amb uns estridents recursos estètics de direcció, Her Smell és una baixada als inferns d’una ment malalta. Sense xarxa. Amb totes les conseqüències.

I un altre que està ben sonat és el protagonista de Relaxer, la darrera (si, també bogeria) del director Joel Potrykus. Abbie (una altra vegada Joshua Burge) és un gamer que viu sense sortir de la seva habitació. Entre repte i repte se li apareix un d’irrevocable: superar el nivell 258 de Pacman, proesa que ningú ha aconseguit mai perquè sembla que el joc té un error informàtic. L’absoluta bogeria i paranoia s’apoderarà d’un personatge condemnat a viure des d’un sofà del que no és pot aixecar i que només podrà contactar amb l’exterior a través de les visites que rebrà de personatges d’allò més estrafolaris. Normalet tot, vaja.

A Madeline’s Madeline, la seva directora, la Josephine Decker anirà uns passos més enllà i intentarà que veiem el món amb la mirada d’una noia de catorze anys amb problemes mentals i emocionals, la Madeline (Helena Howard) que a través de les classes d’improvisació i interpretació d’una petita escola de teatre, descobreix una manera única d’expressar el seu món interior i explorar la seva relació amb els demés. Una experiència formal molt al límit, molt més sensorial que narrativa. Una forma única de sentir-nos part de l’estrany món interior de la protagonista.

I parlant de bogeria tot el que succeeix a An Evening with Beverly Luff Linn és de frenopàtic. Individus infinitament estranys i situacions on el deliri és l’estat habitual. Encapçala aquesta galeria de personatges la Lulu (una desfermada Aubrey Plaza) casada amb un tipus ridícul, amb companys de feina esperpèntics i que de sobte, decideix abandonar-ho tot per anar a trobar una altre personatge ben sonat, que anuncien per la tele i que sembla que donarà un espectacle en un hotel proper. Les situacions passadíssimes de voltes estan assegurades. Ningú sembla estar en el seu sa judici. Ni tan sols el director.

I també plena de personatges estrafolaris que bordegen la bogeria està The Golden Boat, un projecte americà del director xilè Raoul Ruiz que va estar perdut durant molt de temps i que va poder rescatar el MOMA molts anys després de la seva primera exhibició al Festival de Rotterdam, a on va guanyar el premi del públic l’any 1991. Un projecte amb una exhibició ja de per si molt boja que ens vindrà a presentar el Jordi Torrent, un dels seus productors. The Golden Boat ens mostra el deambular d’un crític de música i un assassí en sèrie tocat de l’ala que emprenen un viatge absurd pel Manhattan dels 90 on no hi falten bohemis internacionals, hipsters amb molts aires i femmes fatales. El millor de cada casa…

Està sonat el Bill Murray? Per què diu la llegenda urbana que apareix a festes d’aniversari anònimes que comparteix amb la gent per després anar-se’n sense deixar rastre? Per què de sobte te’l pots trobar a un bar servint copes o en una festa universitària fregant plats? Intentar resoldre tots aquests perquès és l’objectiu del documental The Bill Murray Stories: Life Lessons Learned from a Mythical Man. I més enllà de demostrar la seva veracitat, el director Tommy Avallone vol trobar també els motius pels que el Bill Murray actua així. És un boig o una ment lúcida? O com sol passar els extrems es toquen i es fusionen? Bill Murray. Tot un personatge.

Passeu i mireu. I tant de bo sortiu indemnes…

No Comments

Post A Comment