28 febr. Americana TOPS

La secció TOPS d’aquest any ,amb cintes guardonades per diversos festivals i amb directors o actors que són del més important de l’indie actual, la composen vuit pel·lícules.

Amb una recepció per part de la crítica espectacular ens arriba Certain Women. Una advocada que té una difícil relació amb un client, una dona que busca aconseguir uns diners per mètodes no massa elegants i una cuidadora de cavalls que s’enamora de la seva professora. Tres petites històries, de quatre dones, al imponent estat de Montana. Tres històries de les que desconeixem el context, que se’ns presenten fragmentades, que no tenen inici ni final, que són mínimes, gairebé anecdòtiques, que al final casi es difuminen. Però que calen fins les entranyes. Calen els personatges, fràgils, tan desdibuixats com potents. Calen en la pel·lícula i encara més en la reconstrucció a la que ens obliga. Calen els espais, els aromes, la terra, les soledats, les vides a les que se’ns permet treure el cap gairebé com si fóssim espies d’una intimitat secreta. Una pel·lícula que troba la poesia de la quotidianitat en les coses més petites, més efímeres.

Kelly Reichardt és una vella coneguda del nostre festival on fa dues edicions ja vàrem presentar el seu anterior film, Night Moves. A Certain Women s’acompanya d’un enorme repartiment femení on destaquen la Laura Dern, la Kristen Stewart i la Michelle Williams, una actriu ja habitual en el seu cinema. La pel·lícula ha rebut nominacions tan importants com la de millor direcció en els Independent Spirit Awards i és present en molts llistats com a un dels millors films de l’any, com al prestigiós top de la revista Sight & Sound.

Closet Monster té l’honor de ser la primera pel·lícula canadenca d’Americana. L’Òscar és un adolescent que arrossega dos traumes d’infància: haver vist una brutal agressió a un noi pel fet de ser homosexual i la separació poc amistosa dels seus pares. Creatiu i solitari fa proves de maquillatge amb una amiga, amb qui manté una incerta relació, amb l’aspiració d’estudiar cinema a una escola de Nova York i té com a millor amic un hàmster que l’acompanya des de la seva infància (a qui posa veu la Isabella Rossellini). Un dia, intentant adaptar-se a una nova feina que detesta coneix al Wilder, un noi enigmàtic de qui dubta si s’ha enamorat. A partir d’aleshores la seva vida es complica encara més i l’Oscar mirarà de trobar la seva identitat i el seu destí, mentre la relació amb els seus pares entra en una fase d’extrema complicació.

Closet Monster és el primer llargmetratge de Stephen Dunn i ha guanyat premis a Melbourne, Miami o Toronto. Deixeu-vos atrapar per aquesta història imaginativa, emotiva, d’iniciació, d’adolescència, traumes, soledats i paisatges. Un debut molt destacable d’un director que de ben segur donarà molt de que parlar.

Una de les sensacions de TOPS, que no deixarà a ningú indiferent serà Goat. Una nit, al sortir d’una festa, el Brad és apallissat per uns lladres. Amb seqüeles físiques però sobretot psicològiques, aviat s’haurà d’enfrontar a un altre repte. Comença la universitat i  voldrà entrar a la fraternitat a la que pertany el seu germà Brett, que es caracteritza per unes proves d’ingrés molt salvatges i humiliants. Però el Brad es vol demostrar a sí mateix que és un noi dur i a més, vol pertànyer a un grup que el pugui defensar de futurs actes de violència contra ell. La pressió que rebran tots dos germans, un com a part de les víctimes i l’altre com a part dels botxins, posarà a prova la seva relació i la seva dignitat. Violenta, amb molta testosterona, Goat ens atraparà en el seu món de tensió i ens sacsejarà l’ànim. Una pel·lícula dirigida amb un pols enorme. Cinema indie pensat per un públic ampli, però fidel a la seva història dura.

Apadrinada pel James Franco, un dels productors que a més es reserva un breu però intens paper i amb un guió en el que hi participa el David Gordon Green (director de cintes com Prince Avalanche o Joe) i amb un repartiment ple de joves promeses on cal destacar al Nick Jonas (de Jonas Brothers), Goat arriba a Americana desprès de passar per festivals com Sundance o Berlin.

El James White dona el nom a la quarta pel·lícula de TOPS, un jove que no sembla tenir una vida fàcil. No se’ns explica res del seu passat ni del seu caràcter. Però els moments que se’ns mostren d’ell denoten que és una mica extrem, violent, amb facilitat pels excessos. Quan mor el seu pare, amb qui havia perdut la relació, un familiar li diu “sempre vam pensar que acabaries a la presó”. Però no. En James intenta afrontar com pot el seu caràcter i el fet d’haver de cuidar de la seva mare, malalta de càncer. Però l’última recaiguda de la dona portarà la seva fragilitat al límit. Sol, sense família que el faci costat, amb l‘única ajuda d’un amic i una noia amb qui recentment comparteix la seva vida, el James haurà d’enfrontar-se als seus inferns i als inferns de la malaltia de la seva mare. Potser tot plegat massa per ell. Tot i que de vegades, els aparentment febles són els veritablement més forts.

James White és una cinta claustrofòbica, de tensió latent, amb un parell de personatges al límit excepcionalment interpretats per Christopher Abbott i Cynthia Nixon. Va estar nominada com a millor òpera prima als Independent Spirit Awards i ha guanyat premis a festivals tan prestigiosos com Locarno o Sundance a més d’estar al top ten dels millors films independents del 2015 de la National Board of Review.

A TOPS tenim també una comèdia. Es tracta de Joshy. Un grup d’amics lloga una casa, amb mesos d’antelació, per a celebrar un comiat de solter. Però quan arriba el dia, les circumstàncies del casament han canviat radicalment. Com no els hi tornen els diners i amb la idea de trobar-se i parlar sobre el que va succeir, decideixen quedar igualment i aprofitar el cap de setmana. Però les coses no estan per massa festes i per la casa aniran passant diversos personatges, tots arrossegant els seus problemes, les seves tristors. El resultat serà una comèdia molt agredolça, inclús amb enormes dosis de patetisme, sobre l’amistat, la pèrdua i el paper que els amics juguen en les nostres vides. El cap de setmana passarà, entre riures i plors, festes i noies. Desprès continuarà la vida.

Joshie és l’evolució lògica que ha dut a terme el moviment que va néixer als inicis de la dècada passada i que es va batejar com mumblecore. A les pel·lícules claus d’aquell inici com Funny Ha Ha o Hannah Take The Stars es tractaven històries mínimes, amb estètica granulosa i actors xiuxiuejant. Ara la direcció és molt més professional i les actuacions són impecables. El que queda és aquella sensació de grup d’amics fent una pel·lícula (en aquesta hi surten habituals com ara l’ Aubrey Plaza o el Joe Swanberg, a més del director Alex Ross Perry en un paper molt sucós) i la filosofia, que és que a partir de petits detalls, aparentment poc transcendents, es tractin temes personals i generacionals de fons calat. Joshy ho aconsegueix amb contundència.

Una de les cintes indies que més ha donat de que parlar durant el darrer any ha estat Swiss Army Man. Hank (Paul Dano) està desesperat de viure tot sol a una illa deserta. A punt de treure’s la vida, apareix sobtadament el que sembla ser un cadàver empès per la marea (Daniel Radcliffe). Però unes violentes flatulències fan pensar al Hank que el seu nou company no és del tot mort. Aferrant-se a la seva companyia començarà una història d’amistat, d’amor, entre tots dos nàufrags. Amb un imaginari visual màgic i artesà, unes interpretacions fantàstiques, una música emotiva i un guió sensible que aporta molt més del que en un principi podria semblar, Swiss Army Man es converteix en una de les joies de l’any, un original conte fantàstic sobre la soledat i les maneres que tenim de tirar endavant.

Dan Kwan i Daniel Scheinert, directors de Swiss Army Man (que signen com a Daniels), ja van estar presents l’any passat al nostre festival amb el seu meravellós curtmetratge Interesting Ball. La intuïció d’aleshores s’ha convertit en realitat. Van començar guanyant el premi a la millor direcció per un film dramàtic al festival de Sundance i des de llavors la cinta no ha parat de recollir premis i nominacions, destacant la millor pel·lícula i actor (Radcliffe) al Festival de Sitges 2016 o les nominacions a la millor primera pel·lícula als Independent Spirit Awards d’enguany.

I dintre de TOPS no podia faltar  Wiener-Dog. Un pare de família benestant compra un gos salsitxa al seu fill, que es recupera d’una malaltia, per donar-li un caprici i una mascota per tal d’omplir l’espai que tant ell com la mare (Julie Delpy) no omplen. Però la falta de sensibilitat davant la nova mascota farà que els problemes es facin encara més grans. Per causes del destí el gos canviarà de mans i la seva nova mestressa (Greta Gerwig) tampoc tindrà massa clar que fer amb ell. És una solitària noia que emprèn un viatge sense destí amb un noi drogoaddicte (Kieran Culkin) al que acaba de conèixer. Serà el començament dels diversos canvis de mans a la vida del gos salsitxa. Una parella amb síndrome de down, un professor a qui els seus alumnes fan burla (Danny DeVito) o una solitària i adinerada dona malalta (Ellen Burstyn), formaran part d’aquest mosaic que Todd Solondz utilitzarà per desplegar la seva mala llet habitual i fer una comèdia sense concessions, atorgant als seus personatges el patetisme habitual del seu cinema.

Todd Solondz és un dels directors més reconeguts i més personals dels últims anys al cinema indie americà. Amb dos títols tan importants als inicis de la seva filmografia com Welcome to the Dollhouse i Happiness, el director americà ha seguit durant els següents anys carregant sense compassió contra els seus personatges, amb un humor cínic i brutal amb cintes com Storytelling, Palindromes, Life During Wartime o l’encara per desgràcia inèdita als cinemes dels nostre país Dark Horse. Amb Wiener-Dog torna a primera línia acompanyat d’un repartiment coral de luxe. Ha guanyat premis importants al Festival de Deauville i ha passat per festivals del prestigi de Sundace, Seattle o San Sebastià.

Per finalitzar TOPS, un dels plats forts del festival: Christine. Quin tipus de persona s’amaga rere Christine, la presentadora que es va suïcidar en directe i “a  tot color” a la TV americana mentre donava les notícies als anys 70?  El director Antonio Campos (Simon Killer) exposa la imprevisible personalitat d’aquesta dona en un drama solvent interpretat per una fantàstica Rebecca Hall (El Regalo, Vicky Cristina Barcelona) que es transmuta per complet en aquesta esquerpa periodista elaborant la que és, sense dubtes, la millor interpretació de la seva carrera. Amb un look retro que ens transporta contínuament als 70 (sigui per la música, la roba o sobretot, per l’estudi de la cadena WXLT) la pel·lícula aposta per mostrar situacions quotidianes de la vida de Christine tot dotant-les d’elements de bogeria i tristor d’allò més antipàtics i pertorbadors. La periodista se’ns presenta com una dona decidida i apassionada a la seva feina però posseeix una força incontrolable que deixa entreveure el seus problemes més íntims.

Campos i Shilowich (qui fa un treball de camp exhaustiu i impressionant per crear una Christine el més semblant possible a la real) semblen més avocats a assenyalar les raons del seu acte que a deixar-ho com un misteri sense resoldre i és per això que cada escena del film es configura com una gota que omple el got fins al tràgic final. Christine s’ha vist als festivals de Sundance, Toronto i Londres i va ser nominada als Independent Spirit Awards a millor primer guió.