Cronies. Primer llarg de Michael Larnell, acompanyat a la producció per l’Spike Lee que ha estat present a festivals com Tribeca, Sundance o Londres. Una pel·lícula que ens sembla improvisada, de tant naturals com són les interpretacions i les anècdotes que hi passen i que ens remet a l’autèntic esperit indie americà. Algú està interessat en fer un documental sobre el Louis. Amb aquesta excusa, el documentalista entrevistarà tant al Louis com a la seva gent propera, per tot seguit, rodar les seves aventures durant una nit, mentre busquen un regal d’aniversari. Mentrestant es troben amb tota mena de gent i entren en diverses cases i festes, tot amb l’enorme presència dels carrers de St. Louis, a Missouri. Drames del passat, expectatives de futur, el so del barri, els perills de la violència o les drogues, les dones o els problemes racials es tracten sense fer massa incís, junt amb el deambular dels seus protagonistes, rodat amb un exquisit blanc i negre. Una ficció disfressada de documental que parteix del detall per suggerir una situació global. Que parteix de la comèdia per insinuar el drama.

Take me to the River. En Ryder és un adolescent innocent i abstret de Califòrnia. Es veu obligat a assistir a una reunió de família al centre rural dels Estats Units i intenta passar desapercebut. De seguida es converteix en l’ídol de la seva cosina petita, la Molly, que el segueix a tot arreu. Però un petit accident fa que la Molly acabi amb el vestit tacat de sang. Aquesta anècdota enrareix la trobada i les sospites cauen sobre d’en Ryder. Un ambient enrarit, estrany i perillós plana sobre tots els assistents amb conseqüències imprevisibles. El primer llarg de Matt Sobel destil·la un contrast gairebé violent per a l’espectador: Un paisatge bucòlic contra una sensació d’incomoditat constant. No sabem què està passant però alguna cosa està passant. Sobel aconsegueix mantenir la tensió de manera magistral. Take me to the river no és un thriller però de vegades ho sembla. No fa riure però té passatges de comèdia negra. Una peça personal interpretada impecablement pel jove Logan Miller.

The Look like People. En Wyatt ja no té parella, ni feina, ni esperança. Per això es refugia a casa dels seu únic amic, en Christian. Aquest intentarà ajudar-lo traient-lo de festa, recordant bons temps passats, presentant-li gent, en definitiva, fent d'amic. El que en Christian no sap és que en Wyatt sent veus i rep trucades nocturnes que l'alerten d'un atac zombi. Unes veus que l'adverteixen que la fi és a prop. En Wyatt sap que no pot ser veritat. Que potser s’està tornant boig. Però tot és massa real. No pot parar de pensar-hi. I mentre es prepararà pel pitjor posarà a prova la seva amistat amb el seu millor amic. Perry Blackhear demostra en el seu primer llargmetratge que es pot unir el terror i una quotidianitat gairebé mumblecore. Una cinta que barreja els dubtes sobre futur de la gent de 30 anys i l’horror. Amb un pressupost ínfim aconsegueix endinsar l’espectador en un thriller tranquil però intensíssim. Alguns crítics l’han anomenat “horror mínimal”. Els que està clar és que ha aconseguit convèncer públic i crítica amb multitud de premis als festivals independents de Boston, San Francisco o Nashville.

People Places Things. La nostra inauguració d’aquest any serà per primera vegada una pel·lícula de la secció NEXT. El Will està absort en la festa d’aniversari de les seves filles quan descobreix a la seva dona posant-li les banyes amb un dels convidats. Ella decideix deixar-lo, ja que les seves expectatives de vida no s’han vist complertes. Ell, tan avorrit com bona persona, mirarà de refer-se, tornar-se a enamorar, tenir la capacitat de perdonar-la i sobretot trobar el temps i la dedicació per poder gaudir més temps i millor de les seves dues filles. Entre la comèdia romàntica i el drama existencial, People, Places, Things prova d’entretenir i al temps tocar la fibra de l’espectador. James C. Strouse ens presenta aquesta pel·lícula que pel seu to distès i la apatia del seu personatge principal podria ser una comèdia, però que tracta temes com la separació, els papers del nens a partir d’aleshores, la paternitat o la solitud que són molt més propers al drama que a la comèdia. Sense estridències i amb un guió treballat, People, Places, Things ha sigut rebuda a festivals com Sundance.

Yosemite. En Chris passa el cap de setmana amb el seu pare al parc nacional de Yosemite i descobreix un cadàver al bosc. En Joe se sent ignorat a casa i es fa amic d'un vagabund solitari que comparteix el seu mateix amor pels còmics. Mentre, un animal salvatge ha estat vist a Palo Alto a plena llum del dia i en Ted està a la recerca del seu gat desaparegut. Aquesta intimista coming of age ambientada al Silicon Valley dels 80 transmet amb nostàlgia l'encreuada de sentiments soterrats a una època de canvis i pèrdua de la innocència sota l'omnipresent amenaça externa del món real. Gabrielle Demeestere es basa en els contes "Yosemite" i "Peter Parker" de la col·lecció d'en James Franco "Un Infantil de California" per a la seva òpera prima. Demeestere dirigeix amb maduresa i subtilitat aquesta història d'infància perduda que transcendeix al relat per inquietar a l'espectador amb la seva atmosfera. Després de passar per gran part del circuit indie, Slamdance Film Festival, Sarasota, Nashville i Seatte, Yosemite arriba a Americana amb la seva aroma a melancolia.

The Overnight ens explica la història d’una parella de nouvinguts a Los Angeles que obsessionats amb disposar el més aviat possible d’una vida social que els faci sentir orgullosos i de conèixer a nous amics, no dubtaran en acceptar la invitació del seu nou veí, Jason Schawartzmann a una vetllada en la seva luxosa casa. Però el que en principi semblava una invitació innocent els portarà a passar una nit totalment delirant amb el matrimoni veí. Boja, sexual, imprevisible i juganera, la pel·lícula ens portarà per terrenys atrevits i difícils de predir gràcies a l’enginy del seu guió i al esplèndid treball dels seus quatre actors protagonistes. La cinta va ser present a la Secció Oficial de Sundance i té el reclam de Jason Schwartzman com a part del seu repartiment coral. Malparlada i atrevida, amb moltes converses de to sexual, The Overnight serà ideal per celebrar dissabte, la nostra ja mítica sessió amb cervesa, gentilesa del nostre patrocinador Moritz. Serà una festa.