Americana 2018: Clausurem sis dies de pur indie

Americana 2018: Clausurem sis dies de pur indie

La cinquena edició de l’Americana clausura amb The Rider, film dirigit per Chloé Zhao, un film de l’oest rural americà més contemporani que ha anat guanyant premis per allà on ha passat (Cannes, Hamburg, Palm Springs, Valladolid, …). Tot i això, aquest darrer cap de setmana replet d’indie, ens ha portat moltes sorpreses com els dos sold out, Beach Rats i Jane (guanyadora també del premi del públic), el nou documental de Frederic Wiseman anomenat Ex Libris, animació amb molta personalitat amb The World of Tomorrow o Miss Stevens, film recuperat del 2016 quan Timothee Chalamet encara no havia fet el salt a la fama.

La gran qualitat del cinema independent és donar un contrapès a tot el cinema on els diners fan de pont sobre qualsevol obstacle i amb la cartera pots aconseguir allò que vols. El cinema independent ha estat i sempre serà, aquell cinema que des d’una relativa precarietat econòmica s’han afrontat unes temàtiques específiques, s’han intentat portar a terme els somnis i imaginacions d’una persona o un col·lectiu de gent disposat a aconseguir allò que desitja. L’enginy i la imaginació d’aquests cineastes ha portat a innovar i reconvertir totes unes formes preestablertes.

The Endless, on el terror i la ciència ficció són introduïts i explotats de forma senzilla, imaginativa i molt eficaç, és pur cinema independent. Des del primer minut una atmosfera opressora va actuant en segon pla, sentim parlar sobre una secta i tenim present aquella frase de H.P.Lovecraft “L’emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i el més antic i més intens de les pors és la por al desconegut.”. El film dels directors, Justin Benson i Aaron Moorhead, es dedica a angoixar-nos des de l’aparent normalitat, una tàctica similar a la que es feia servir a The Invitation però amb la imaginació superba de Coherence. La ciència ficció s’utilitza com a detonant d’un terror angoixant i deliciosament entretingut.

Com si aquell home mig perdut de París, Texas s’hagués instal·lat definitivament en els paratges desèrtics i muntanyosos de la Texas més rural, ens aproximem al relat més honest i tendre del festival: Lucky. Seguint una rutina estricta de ioga, cigarretes, mots encreuats i bloody mary’s, Harry Dean Stanton en el seu personatge anomenat “Lucky”, ens aproxima a la vellesa de forma transparent i colpidora, sempre amb un somriure.

Aquesta joia es quedarà en la ment de tots els afortunats que la vegin per escenes com la de la ranxera Volver volver, els monòlegs existencialistes del pub o les casuals trobades a la cafeteria. L’aparició de David Lynch en algunes escenes aporta un caliu especial al film que pot deixar entreveure un homenatge al seu protagonista, Dean Stanton, un actor i una persona excepcional que el film deixa escapar pels turons solejats de l’Amèrica més atemporal, allà on va créixer i allà on deixa acomiadar-nos.

Despertant aquella aroma a film purament independent que recolza el pes del guió en les interpretacions dels actors i les actrius, Miss Stevens aporta un estil i resultat similar als que Short Term 12 ens va aportar en la primera edició del festival. Una professora caracteritzada magníficament per Lily Rabe, ha de portar tres alumnes a un concurs d’interpretació al llarg d’un cap de setmana. És meravellosa la naturalitat que desprenen en les escenes de tu a tu entre Lily Rabe i Timothée Chalamet, despleguen ventalls d’emocions enormes en qüestió de minuts i et fa partícip de la situació.

Intensa i despreocupada, els alts i baixos que ens proposa Miss Stevens fa que tant l’espectador com els personatges portin i es deixin portar per una narració senzilla amb un objectiu clar: construir uns estereotips, tant en els personatges com en les situacions, i deixar que el mateix entramat s’encarregui de destruir-los.

The Rider és un film de poques paraules i de contínues emocions sobre un genet de “rodeos” que ha patit una forta i contundent lesió al cap dificultant enormement la seva reincorporació en la competició. La sensibilitat que resideix en els primers plans de Brady Jandreau és tan evocativa que pots arribar a llegir-li els pensaments només mirant-lo. La lluita entre els desitjos, les obligacions i el fracàs està contínuament en pantalla, com si fossin un reducte de voltors que van donant cercles sobrevolant el protagonista.

Chloé Zhao, directora i guionista del film, transforma el seu personatge principal en una mena de reflex constant de tot allò que l’envolta, les conseqüències de la seva lesió l’han fet tocar de peus a terra i rebuscar en el seu entorn una espurna d’esperança. Els “rodeos” i el món de l’equitació més extrema ja no signifiquen el mateix per a ell, d’on veia una forma de vida ara només en percep frustració, les visites a l’hospital al seu ídol i company de professió tetraplègic deixen l’admiració arraconada i en sorgeix una càrrega mental en veure un reflex d’un possible futur no gaire llunyà. Resulta colpidor el fet que els mateixos actors siguin persones reals, que la línia que separa al personatge de la persona sigui només la presència d’un equip tècnic darrere. La gran virtut de The Rider és segmentar la veritat i construir-ne un relat semi ficcionat que enfoqui tot el que perdríem a primera vista.

Ens despedim una any més amb l’alegria de seguir gaudint d’un públic entregat, d’un equip insuperable i d’una programació excepcional. Gràcies a tots i a totes per fer l’indie amb nosaltres!

Roger Navarro

Escrivint quan en surt l’ocasió, viatjo a diari de Barcelona a Terrassa per estudiar cinema a l’ESCAC. Han suportat les meves parrafades el blog de 400films i de Filmarkethub. Entusiasta i apassionat pel cinema, seguiré escrivint sobre pelis i assistint a estrenes allà on pugui. The Deer Hunter és i serà el meu únic dogma.
Roger Navarro
No Comments

Post A Comment