Melòmans de maig: Baker, Wilson i Dylan

Melòmans de maig: Baker, Wilson i Dylan

L’equip de l’Americana no descansa i per aquest mes de maig proposa un cicle de pel·lícules que pretenen acostar-nos a la vida personal i professional de tres grans músics del segle XX: Chet Baker, Brian Wilson (ànima mater dels Beach Boys) i Bob Dylan. Les projeccions es duran a terme els dijous del mes de maig a les 19:30h al Centre Cultural Albareda (situat al Poble Sec). Totes les projeccions aniran acompanyades de presentació i debat posterior conduït per Sergio Morera, docent de l’àrea de crítica de La Casa del Cine i membre de l’equip de programació dels Cines Verdi Barcelona. L’entrada és gratuïta, però és millor inscriure’s prèviament.

Baker, Wilson i Dylan, tres personatges clau que van experimentar amb els sons i la música obrint-la a nous territoris. Amb la seva trompeta, Chet Baker es va configurar com un virtuós del jazz i durant la gran dècada dels 50 va formar part del moviment cool. Als 60, Brian Wilson va revolucionar les tècniques de gravació als estudis per elaborar “Pet Sounds”, un dels LPs més celebrats de la història. I Bob Dylan sempre ha sigut un senyal de la contracultura, un cantautor protesta; una veu que ha cantat les veritats d’Amèrica des dels 60 fins a l’actualitat.

Tots ells els podreu conèixer millor gràcies a les pel·lícules Born to be blue, Love & Mercy i I’m not there. Cintes amb una factura impecable, una banda sonora impagable i unes intepretacions entregades. En aquest cicle hi trobareu des de l’Ethan Hawke al John Cusack passant per Paul Dano, Heath Ledger i Cate Blanchet. La nostra recomanació? Què no us en perdeu cap!

BORN TO BE BLUE (Robert Budreau) – 4 MAIG

La primera cita la tenim amb un pseudo-biopic de Chet Baker, interpretat per Ethan Hawke que simula un trompetista acabat, addicte a la heroïna amb un present ple de comptes pendents. En clau de metacine, se’ns apropa a un personatge que comparteix molts trets de la vida real de Baker, tot i això se’ns manté a una distància prudent per advertir-nos que seguim estant dins una ficció.

No obstant l’argument doni peu a pensar que estem davant un drama colpidor, té molts moments còmics i un romanç que fa avançar al nostre personatge cap al seu objectiu: retornar al jazz per la porta gran. Per aconseguir-ho tornarà a les seves arrels, a Oklahoma, per recuperar-se de tots els seus mals i poder entrar a Los Angeles on no només haurà de convèncer als altres que encara no està acabat sinó que ho haurà de demostrar.

Si bé Ethan Hawke ha fet prou papers per demostrar les seves grans capacitats interpretatives, aquesta pel·lícula li ha permès afegir nous registres als quals ja tenia, posant en evidència que és un dels actors més en forma del moment.

Born to be blue és un gran film que potser no satisfarà a seguidors de l’artista ni al públic de masses, però que delectarà a amants del cinema i donarà molt motius a reflexionar i debatre a posteriori.

LOVE & MERCY (Bill Pohlad) – 11 MAIG

 

La segona sessió ens porta un biopic sobre la figura de Brian Wilson, una icona del rock Californià dels 60’s, que de l’èxit més absolut fent cara a l’hegemonia dels Beatles va caure en una malaltia mental que el va apartar dels escenaris. En l’etapa més fosca, va tenir com a mentor un metge paranoic que l’enfonsà en un mar de medicaments i tractaments d’allò més qüestionables.

Love & Mercy proporciona una imatge al grup responsable d’èxits com Good Vibrations o God only knows, els Beach Boys donen peu a la cara més entretinguda i plaent del metratge. Tot i això, no deixen de ser una excusa per afrontar la contundent història rere el líder del grup, el “boig” que va explorar totes les possibilitats dels estudis de gravació i a contracorrent va experimentar amb el que ningú abans s’havia atrevit.

S’utilitzen dos temps narratius diferents: per una banda la seva joventut i el seu èxit creixent de la mà d’en Paul Dano (nominat a un Golden Globe per aquesta interpretació) i per altra banda exposa el present de l’artista decadent i trastornat interpretat per en John Cusack. La combinació de les dues etapes que construeixen l’eix temporal del film, s’utilitzen com a via de transmissió de dos missatges diferents, la primera etapa fa una funció més informativa i visualment més atractiva, on podem gaudir de les cançons i els seus grans èxits i també de l’excèntrica personalitat d’en Wilson, la segona etapa en canvi és la que conclou tant l’arc de personatge com el clímax dramàtic del film aportant-nos una crítica severa al tracte que havia estat rebent en Wilson.

Tant per coneixedors del grup com per nouvinguts, la cinta de Pohland ofereix una cara amable amb “directes” ficcionats, el sorgiment d’idees de grans èxits i molt moments virtuosos juntament amb la cara oculta de la rehabilitació i la decadència artística.

I’M NOT THERE (Todd Haynes) – 18 MAIG

I la darrera cinta del cicle és la penúltima pel·lícula de Todd Haynes, I’m not there; un biopic (si se li pot dir així) sobre Bob Dylan que ja des del títol ens anuncia que “en Bob” “no és aquí”. O sí?

Haynes considera a Dylan una figura enigmàtica, camaleònica, fantasmagòrica, que va canviant segons la situació en la qual es troba. És per això que en lloc de fer un biopic sobre el músic decideix fer una pel·lícula sobre la seva voluble personalitat. Sis actors diferents interpreten personatges inspirats en Dylan, i, teòricament, cada un d’ells reflecteix una vivència o part essencial de músic.

Mentre que Ben Whishaw (el personatge del qual s’anomena Rimbaud) se centra en la part més poètica i alhora nihilista del cantautor “Never create anything. It will be misinterpreted, it will chain you and follow you for the rest of your life and it will never change”, Richard Gere l’interpreta en la seva faceta més vella, però no per això madura. Anomenat Billy the Kid en aquest cas, Gere passeja entre el que sembla les runes d’un poble del “Far West” decorat com si fos el Port Aventura. Potser són els alter egos interpretats per Cate Blanchet, Christian Bale i Heath Ledger els més referencials, doncs el primer tracta sobre com lidiar amb la fama (amb una Blanchet transformada de manera impressionant i guanyadora al festival de Venècia pel paper), el segon sobre com lidiar amb la creació musical i l’últim sobre com lidiar amb la parella (en aquest cas, amb un “Bob” interpretat per Ledger en un dels seus últims rols).

Petita decepció pels fanàtics del so Dylan: a “I’m not there” s’escolten poques cançons de l’artista; però és que el que pretén Hayness va més enllà de fer un simple seguiment de la seva carrera musical. El director de cintes com Carol o Velvet Goldmine intenta disseccionar la complexa ment de Dylan i exposar-la en sis parts per demostrar la seva increïble geometria.

Cinta amb un ritme difícil i un joc constant amb el dispositiu cinematogràfic (amb un muntatge a batzegades i canviant del color al blanc i negre segons la història) I’m not there és un biopic que necessita un espectador exigent. Això sí, els valents que hi aneu sereu recompensats. I’m not there és una de les pel·lícules més úniques dels últims temps. I per molts anys que passin, us ben asseguro que la recordareu.

Roger Navarro

Escrivint quan en surt l’ocasió, viatjo a diari de Barcelona a Terrassa per estudiar cinema a l’ESCAC. Han suportat les meves parrafades el blog de 400films i de Filmarkethub. Entusiasta i apassionat pel cinema, seguiré escrivint sobre pelis i assistint a estrenes allà on pugui. The Deer Hunter és i serà el meu únic dogma.
Roger Navarro
No Comments

Post A Comment