Americana 2017: Clausura de rècord

Americana 2017: Clausura de rècord

Les últimes hores de l’Americana 2017 ens ha portat grans pel·lícules i dos sold outs: Certain Women i Wiener Dog. Tot i això, el premi del públic s’ha atorgat a Swiss Army Man un film esbojarrat sobre l’amistat entre un zombi amb unes habilitats extraordinàries i un nàufrag d’allò més peculiar. A més a més, el film d’animació titulat My Entire High School Sinking into the Sea s’ha emportat el premi del jurat jove, deixant així dos premiats amb molt caràcter i una vitalitat fora de sèrie.

Per la nostra part, comentarem quatre films que es varen projectar el darrer dia: l’última meravella de Kelly Reichardt, un documental d’Oscar, el retorn de Todd Solondz i la genuïna barreja de terror-mumblecore amb Another Evil.

La directora i guionista de films com Old Joy o Night Moves, projectada al festival en el marc de la segona edició, es postra com la gran autora independent del cinema estatunidenc actual amb Certain Women, la sublimació de la seva cinematografia. Kelly Reichardt compta amb actrius de renom com Michelle Williams, Laura Dern o Kristen Stewart, per protagonitzar els tres relats abordats en el metratge.

Amb una cura al detall ja habitual en els seus films, s’exposa un fragment de la vida dels personatges en el que podem veure com s’enfronten a la seva pròpia quotidianitat i als obstacles que sorgeixen del dia a dia. La forma tan naturalista i gens formalista, sense música ni altres alteracions perceptibles, amb què Reichardt decideix realitzar el seu film constata la seva voluntat de seguir fent les coses tal com ella ha decidit fer sempre. Rigorosa i perenne, resulta una aposta segura pels amants del cinema sense filtres i sense hipèrboles.

Nominada als premis Oscar d’enguany, aquest documental explora el món de l’autisme des de la particular història d’Owen Suskind, un jove autista que utilitza el cinema (més en particular les pel·lícules d’animació de Disney) per entendre i interaccionar amb el món en el qual viu. Roger Ross Williams, director del documental, estructura el llargmetratge al voltant d’un to proper a un conte: intercala fragments del passat d’Owen i de l’actualitat amb entrevistes a la seva família, metges i tutors que juntament amb les seqüències animades articulen el discurs en qüestió.

La cura i sensibilitat amb què està tractada la figura d’Owen, no suposa un obstacle per filmar objectivament el seguit de successos, de fet ajuda a entendre’l més i a aproximar-nos a l’autisme des d’un vessant molt humà i encoratjador. No obstant això, més enllà del discurs mencionat, s’estableix una segona lectura no menys evident: el cinema més enllà de l’entreteniment, és una eina per desxifrar el món, la societat, i en definitiva, tot allò que ens rodeja.

Destructiu i suggerent com pocs, Solondz decideix començar el seu film amb una clara referència a Boyhood de Richard Linklater: veiem un nen estirat a la gespa en la mateixa postura que la del jove Ellar Coltrane en el pòster de la pel·lícula. Vinculant ràpidament la icona del jove nord-americà a la del protagonista de la primera historia, el director de Happiness o Storytelling ens exposa subtilment un pensament, ens diu que aquesta també és la història dels joves estatunidencs.

La crítica constant vers l’ideari estatunidenc deixa marca en escenes completament memorables on el riure s’expulsa del racó més irreverent, negre i políticament incorrecte del nostre interior. El gos salsitxa que es passeja pel film, com a víctima de totes les ments retorçades i caricaturitzades que omplen la pantalla, és la imatge de tot allò que representa aquesta societat. És una mutació genètica, alguna cosa creada, un petit Frankenstein que conquesta el cor de tots i que sense tenir una clara procedència, sembla ser altament cobejat.

 

Si bé fa quasi 10 anys es va estrenar Baghead, un film dirigit pels germans Duplass i on el mumblecore semblava començar a prendre forma, Antoher Evil pot ser considerada una pertinent successora. Aquells elements que incitaven terror en una aparent comèdia, s’han anat perfeccionant i mutant fins a adquirir una capa tangible i persistent en la qual hi ha lloc per a més d’un gènere i per a múltiples interpretacions.

Steve Zissis juntament amb Dan Bakkedahl, van conduint a l’espectador al llarg d’una setmana on hauran de fer fora els esperits que habiten la casa de camp del primer. Les hores que passaran junts els farà compartir il·lusions, coneixements i secrets, l’amistat que comença a forjar-se es veurà posada a prova pel constant dubte de si tot es tracta al cap i a la fi d’una gran presa de pèl.

Roger Navarro
No Comments

Post A Comment