Americana 2017: Pluja d’estrelles per un dissabte inoblidable

Americana 2017: Pluja d’estrelles per un dissabte inoblidable

Dissabte es van produir el segon i tercer sold outs del festival: Wiener-Dog, la cinta de Todd Solondz sobre una gossa salsitxa i els seus diferents amos i Weiner, documental polític multi-premiat arreu del món. Juntament amb les projeccions de Christine i Swiss Army Man, que estaven gairebé a vessar, el dissabte es va configurar com el dia de les grans pel·lícules, la jornada central on els indies van poder gaudir d’obres mestres inèdites al nostre país. Rebecca Hall, Daniel Radcliffe, Paul Dano, Danny DeVito i Jake Johnson van passar per les pantalles del Girona deixant els espectadors embadalits amb les seves interpretacions.

Per la nostra banda, en aquesta crònica ens endinsarem en les profunditats (i també superficialitats) dels drames Closet Monster i Christine i de les comèdies Swiss Army Man i Joshy;  quatre pel·lícules a tenir en compte i en la que les interpretacions i la posada en escena juguen un paper destacable.

El joveníssim director canadenc Stephen Dunn dirigeix Closet Monster, film amb tocs autobiogràfics que creix en els moments que s’alluna de la seva màxima influència: Xavier Dolan.

Tot i que nega la influència que l’enfant terrible quebequès té sobre la concepció de Closet Monster, la veritat és que algunes situacions exposades, l’ús de la música i el muntatge i els enquadraments que escull per mostrar un esdeveniment, beuen clarament d’ell. Fins i tot l’elecció d’Aliocha Schneider com a objecte de desig es configura com un “homenatge” a la filmografia de Dolan. (Aliocha es és el germà petit de Niels Schneider, actor fetitxe del director quebequès que presenta com a Adonis inassolible als seus dos primers films).

Tanmateix, Closet Monster es guarda els seus propis asos a la màniga, cartes que venen des de l’experiència personal (el director va patir una forta úlcera pel seu enclaustrament a l’armari durant els anys d’institut) i d’encertades eleccions que Dolan mai hagués gosat triar (El hàmster / guia espiritual que parla amb la veu d’Isabella Rossellini o l’exploració de la difícil relació pare-fill, envers la de mare-fill).

Amb intensos moments visuals, com la festa de disfresses i el clímax final (que inclou una vara de ferro) Closet Monster és una cinta que, per més que copiï a Xavier Dolan, podem dir que ho fa de la millor manera possible; triant-ne elements concrets i aportant un imaginari propi i que ve des de l’estómac, mai millor dit. Closet Monster és un “coming out film” per moments oníric i per altres, punyent; una cinta que causarà sensació entre els cercadors d’imatges inoblidables.

I de Closet Monster a Christine, drama solvent dirigit per Antonio Campos i escrit per Craig Shilowich sobre la periodista Christine Chubbuck. La cinta, presentada per una servidora en la sessió de les 20:15h, ha sigut considerada per molts com la consagració d’una meravellosa actriu que sempre ha estat a l’ombra de les grans estrelles: Rebecca Hall. Certament, la seva actuació sorprenent es configura com una de les principals potes del film: s’entrega de forma completa a la interpretació d’aquesta dona incompresa i amb greus problemes interns i externs. Amb unes celles poblades i la mandíbula prominent, al seu rostre es pot llegir la soledat de Christine, la seva frustració i desequilibri mental que la portaran a una situació extrema.

Tanmateix, un sofà necessita dos potes per seguir dempeus i és per això que és just dir que és el guió de Shilowich qui permet a Hall mostrar tots els seus registres. Després d’una recerca exhaustiva per descobrir fins al més mínim detall de Chubbuck, Shilowich elabora un guió on cada escena desprèn una aura angoixant i turbulenta. Com si el seny de la Chistine fos un vas de vidre, cada seqüència escrita mostra gotes amargues que van omplint-lo paulatinament fins que aquest vas vessa de manera inesperada i terriblement violenta. Una violència en la que Antonio Campos, com a director, decideix no recrear-se, donant més importància a descobrir qui s’amagava rere d’aquest fet, que en el fet en sí.

Christine és una de les grans pel·lícules d’aquesta edició, i el seu guió nominat als Spirit Awards així ho demostra. I qui també va obtenir nominacions als premis per excel·lència de l’indie americà és Swiss Army Man, comèdia surrealista que va omplir la sala 1 del Girona de gom a gom. Amb una presentació impagable per parts dels Daniels, els directors i creadors absoluts de la cinta, els primers segons de Swiss Army Man ja van fer esclatar la sala en riures.

Paul Dano i Daniel Radcliffe es compenetren a la perfecció en una comèdia estrafolària d’allò més sorprenent: Un zombie tira-pets, amb poders màgics i que sempre va trempat i un suïcida esquifit amb poca autoestima es fan amics i intenten escapar d’una illa deserta.

El punt de partida no pot ser més estrany i intrigant. Si li afegim un Dano transvestit, una banda sonora feta a base de les veus i càntics dels actors i un collar elaborat amb una bossa de ganxitos, tenim la pel·lícula més sorprenent del any.

Però Swiss Army Man no és només una bogeria sense sentit al servei de la creativíssima mentalitat dels Daniels i un actors que semblen més “tarats” que els personatges. Swiss Army Man és una història d’amistat, d’amor, de superació personal i de recerca. Plena de metàfores certes però improbables (com d’important és tirar-se pets davant dels altres), la cinta dels Daniels desprèn una tendresa inusual i un missatge molt profund sobre la companyia humana i l’autoestima.

Els pets, les rialles, els pop popcorn i el montaaage (escolti’s la BSO de Swiss Army Man per entendre-ho), ens van portar fins a la desitjada sessió amb birra Moritz: Joshy, dirigida per Jeff Baena.

El mumblecore d’enguany passa a engrossir, més que dignament, la llista de pel·lícules simpàtiques i properes fetes amb poc pressupost, rodades entre amics i que exploren la mentalitat dels americans indies de més de 30 anys. Baena s’uneix a la llarga tradició de directors i guionistes que senten l’afany d’explicar els petits conflictes de la vida de forma distesa i tragicòmica, mitjançant actors i amics que transmeten realisme a les seves interpretacions. Alguns companys de professió són els germans Duplass (creadors del moviment), Joe Swanberg i Alex Ross Perry (aquests dos últims, personatges imprescindibles de Joshy).

Al contrari que els films de l’edició passada que seguien la corrent mumblecore, Joshy no explora les relacions de parella ni la crisi amorosa que es pateix als 40 anys després d’estar molt de temps compromès amb la mateixa persona. En comptes d’aportar la seva visió sobre aquell terreny (que l’any passat Swanberg va exposar de manera sublim a Digging for fire), Baena sembla més interessat en parlar de l’amistat i el curiós fenomen que es produeix quan t’ajuntes amb els col·legues d’institut: la maduresa que suposadament has assolit amb el temps desapareix com per art de màgia a la primera salutació (amb birra a la mà inclosa).

Pot ser que portis una vida ordenada a la ciutat, amb treball estable, dona i fills, però un cap de setmana amb els amics et descobreix que segueixes tan perdut com quan eres adolescent. Alcohol, porros i prostitutes tornen a la vida de Joshy i la seva colla per dues nits, re-convertint-se en joves insensats incapaços d’enfrontar les tragèdies del present.

Cap destacar la presència absolutament deliciosa d’Alex Ross Perry (director fetitxe de l’Americana, del qual vam veure Listen Up! Phillip fa dos anys) en un paper d’allò més estrambòtic. Interpreta un dels personatges clau del cercle de Joshy, un ambient on també hi trobem el típic amic que sempre vol animar als altres (i es creu lo más), la noia perduda amb ganes de connectar amb un altre ésser humà i el friki que s’uneix al pla per casualitat i que fa esclatar el grup en riures amb les seves excentricitats.

Marina Cisa

Abans era noia Pompeu (Comunicació Audiovisual), ara sóc senyoreta ESCAC (Máster en Film Business). Porto parlant de cinema pels descosits des de 2010 i hepassat per diversos mitjans (Vilassar Ràdio, el programa "La Cartellera" de BTV, La Cultura no val res, Videodromo...) Tinc predilecció per les produccions indies i per la Barcelona més moderna. A l'Americana he descobert la meva vocació: veure pel·lícules de franc i comentar-les sense pèls a la llengua. Quan no sóc a la sala, em trobaràs al CCCB o a algún bar hipster de Sant Antoni.
Marina Cisa
No Comments

Post A Comment