Americana 2017: Un divendres ple d’emocions

Americana 2017: Un divendres ple d’emocions

Ahir divendres es va produir el primer sold out d’aquesta edició! La pel·lícula: Certain Women de Kelly Reichardt, drama intimista d’allò més minimalista on brillen les interpretacions de tres dones clau del cinema independent: Laura Dern, Michelle Williams i Kristen Stewart.

Ahir també va ser una jornada on els acèrrims del indie més indie van poder descobrir cintes com Creative control, Donald Cried (vista ja a la inauguració) i el documental Kate plays Christine, centrat en la recerca personal d’una actriu per tal de poder encarar el personatge de la malaguanyada periodista Chistine Chubbuck.

Per la nostra banda, hem decidit indagar en les pel·lícules James White, Author: The JT LeRoy Story i My entire High School sinking into the sea,  sorprenents treballs incapaços de deixar a ningú indiferent.

James White, ópera prima de Josh Mond (productor de Matha  Marcy May Marlene i Christine, entre d’altres) ens presenta en la primera escena un noi mal vestit d’uns 25 anys ballant a una discoteca. Una seqüència impactant que de cap manera augura l’argument real de la pel·lícula. James White és un drama cru, dur i proper sobre el càncer, sobre els sacrificis d’un fill per tal de cuidar la seva mare en la recta final de la seva vida.  Christopher Abbot personifica aquest sapastre que es converteix en infermer, cuidador i doctor per la seva mare i que deixa la seva vida a un costat per entregar-se a la de la dona que més estima en aquest món: Gail White.

Cynthia Nixon (“Sexo en Nueva York”) és la mare que pateix, perd el seny, pes i la salut i que s’aferra als últims minuts de la seva vida amb una veracitat que gela la sang. Amb una càmera enganxada al rostre de Abbot, James White mostra els efectes devastadors que el càncer té en una persona, però també, aquest amor incondicional que sorgeix en els pitjors moments. Si a Amor de Michael Haneke, la situació crítica que vivia la parella de vells podria sacsejar la nostra ànima, James White ho fa amb més força i violència, donada per la joventut del noi i la maduresa que és obligat a abraçar per tal de sobreviure a tal experiència.  Tanmateix, podríem dir que es configura com una pel·lícula terapèutica, molt necessària per mostrar una realitat, malauradament, molt comú.

Tot seguit, i després d’una presentació per part d’Oriol de Balanzó, ens vam endinsar en la llegenda de JT LeRoy amb el documental Author: The JT LeRoy Story. Segurament, es tracta de l’engany literari més rocambolesc de tota la història: una dona rodanxona de més de 30 anys va escriure una novel·la sota una personalitat falsa: un adolescent anomenat JT LeRoy que tenia una mare prostituta i havia patit abusos des que era petit. La novel·la es va convertir en un hit del underground estadounidenc i artistes de culte com Tom Waits, Gus Van Sant i Courtney Love el van voler conèixer. Per tal de poder seguir amb la “tapadera”, la Laura va “contractar” a la germana de la seva parella perquè es fes passar per aquest noi gai i androgin, aconseguint que la “mentida” cobrés vida. I aquesta va seguir dempeus durant  més de 10 anys!

Author: The JT LeRoy Story és un documental fascinant on les coses que hi passen són tan surrealistes que semblen impossibles de creure! JT LeRoy co-escribint Elephant de Van Sant, liant-se amb Michael Pitt, anant a Cannes per presentar una pel·lícula basada en la seva novel·la… Una bogeria (i més veient que absolutament ningú sospitava de res)!

Laura Albert, la dona darrere l’enganyifa explica de primera mà tota la història i el documental compta amb gravacions d’audio, trucades, vídeos i un munt de fotografies que demostren la magnitud del fenomen. Tot i que el conjunt resulta una mica llarg, el documental de Jeff Feuerzeig t’atrapa per no deixar-te anar i a més, obre alguns interessants debats sobre l’autoria i sobre si s’ha de separar ficció de l’ autor. Si la novel·la és bona, quina importància té que l’escriptor no sigui qui digui ser? O al contrari: I si el llibre només va ser considerat perquè qui l’havia escrit era un tal LeRoy, gai, violat i amb mare problemàtica?  El debat està servit, senyors!

Vam rematar la jornada amb My Entire High School sinking into the sea, comèdia animada que va ser presentada pel propi autor de la pel·lícula, Dash Shaw, mitjançant un vídeo.

Amb un estil visual inusual i frenètic (les imatges, colors i formes no paren de canviar tota l’estona), My Entire High School sinking into the sea es presenta com una mena de Poseidón protagonitzat per adolescents absurds i amb problemes d’integració. Què faries si el teu institut s’estigués a punt d’enfonsar com el Titanic? De què parlaries? Quins serien els teus aliats?

Còmica i irreverent, Shaw fa que una desgràcia com podria ser la mort de gairebé tot un institut, es converteixi en una situació surrealista i il·lusòria. Les imatges cal·leidoscòpiques et porten a un estat d’al·lucinació constant, i la realitat només és perceptible a partir de les veus dels reconeixibles Jason Scwartzman i Lena Dunham.

My Entire High School sinking into the sea és una divertida comèdia en la que, contràriament als personatges, t’has de deixar emportar per la marea d’imatges si vols sobreviure. Si no lligues amb l’estil Shaw, aleshores, no podràs gaudir de l’absurditat que proposa, una situació sense cap ni peus que li serveix per explotar la seva vena creativa i visual (abans havia sigut dibuixant de còmics) i per parlar, finalment, dels grans temes de l’adolescència: l’amistat, l’amor i els estrats socials a l’institut, tan importants quan tens 16 anys.

Marina Cisa

Abans era noia Pompeu (Comunicació Audiovisual), ara sóc senyoreta ESCAC (Máster en Film Business). Porto parlant de cinema pels descosits des de 2010 i hepassat per diversos mitjans (Vilassar Ràdio, el programa "La Cartellera" de BTV, La Cultura no val res, Videodromo...) Tinc predilecció per les produccions indies i per la Barcelona més moderna. A l'Americana he descobert la meva vocació: veure pel·lícules de franc i comentar-les sense pèls a la llengua. Quan no sóc a la sala, em trobaràs al CCCB o a algún bar hipster de Sant Antoni.
Marina Cisa
No Comments

Post A Comment