Hello, my name is Doris

Hello, my name is Doris

El divendres passat va arribar una velleta adorable i estrambòtica anomenada Doris, una oficinista enamorada d’un “iogurín” i que no té cap por de fer el ridícul per impressionar-lo. La Doris és una dona madura amb síndrome de Diogenes, ancorada al passat però amb el coratge suficient per provar coses noves. El seu aspecte maldestre l’ha relegada a ser “la rareta  de l’empresa”, però rere aquesta capa d’innocència i “naïveté” profunda, s’amaga una persona ferida, amb les ales tallades que lluita per tornar a volar lliure. Si senyors, la Doris Miller és molt més del que sembla i és l’estrella d’aquesta pel·lícula indie anomenada, poc atractivament, “Hello, my name is Doris”.

Dirigida per Michael Showalter a partir d’un curt de Laura Terruso anomenat “Doris and the intern”, la pel·lícula es va emportar el premi del públic al reputat festival americà  “South by Southwest”. Suposem, veient la carrera de l’equip tècnic, que el que va cridar més l’atenció del públic va ser aquesta Doris, que tant entendreix, com fa riure. La seva manera de fer el ridícul fa que esclatem els rialles, però també, en certa manera, ens compadim d’ella. Tothom porta una Doris a dins, una guillada enamoradissa, però, la mantenim molt a ratlla per no caure en tots els paranys en els que cau la pobre dona i que són d’allò més perjudicials tant per ella com pels afectats de forma col·lateral. L’afany per aconseguir l’amor del jove la portarà a comportar-se com una adolescent embogida i anar a un concert del que no en sap cap cançó, “filtrejar” de manera massa obvia i fins i tot crear un perfil fals de Facebook per espiar-lo; cosa que causarà el pitjor dels mals.

Foto 1 - DORIS

Tot i així, li passem tot en aquesta Doris. Sobretot, veient com comença el film: amb l’enterrament de la seva mare, la dona amb qui bàsicament havia compartit tota la seva vida i l’havia ancorat al boulevard dels somnis trencats. Un cop alliberada, ha de recuperar els anys, i què millor que encapritxar-se amb el nou fitxatxe de l’oficina, un Max Greenfield (“New Girl”) ben seductor.

Però no parlem de Greenfield, que encara que ho fa bé tant aquí com a “The big short” queda totalment soterrat per l’estela de la Doris, interpretada per Sally Field. Si senyors, la Field, que ja ronda [no us desmaieu] la setantena, i que tots recordem per “La senyora Doubfire”, “Forest Gump” i últimament per “Amazing  Spiderman”, demostra estar en plenes facultats. Tan pot ballar i enriure-se’n d’ella mateixa en escenes totalment delirants, com posar-se un vestit negre d’encaix i demostrar-nos que encara és sexy. La Sally Field reviu amb força amb aquesta pel·lícula i es converteix en la gran estrella de la funció, el gran reclam per veure una pel·lícula on també hi té un paper petit una altra oblidada de cinema: Natasha Leone (“But I’m a Cheerleader”).

Foto 2 - DORIS

My name is Doris” és una pel·lícula entranyable, un passatemps que entra molt millor del que sembla i que pot fer riure tant a un jove com a un adult maduret. Una comèdia amb tocs amargs ben amagats, i que acaba amb un raig final d’esperança. Una cinta que ens parla de com construir-te un futur quan per fi comences a viure “your own life”. Yes, YOU’RE POSSIBLE.

Marina Cisa
No Comments

Post A Comment