Gaudir del millor indie a la fresca (1) – JULIOL 2016

Gaudir del millor indie a la fresca (1) – JULIOL 2016

Ja torna a ser aquí l’estiu, l’estació més refrescant i alhora, calorosa de l’any! Platja, gelats, treballar a mig gas, festes i berbenes, festivals de música i sobretot, noves dosis de cinema a la fresca! I com ja vam fer l’any passat, a l’Americana, us fem un recull de les millors pel·lícules indies que podeu recuperar  aquests mesos de juliol i agost mentre gaudiu de la brisa del mar al Cinema Lliure a la platja, de l’airet que corre pel Fossà de Santa Eulàlia al Sala Montjuic o de la meravellosa gandula del CCCB durant gandules 2016.

Aquesta vegada, a l’Americana hem trobant adient fer una divisió entre mesos de juliol i agost, ja que, durant el primer mes, els despistats podeu recuperar els èxits americans dels darrers anys; aquelles pel·lícules indies que s’han alçat amb Oscars, Independent Spirit Awards i demés i han deixat petjada. I durant el mes d’agost, podreu endinsar-vos en la història del Indie i descobrir cintes de culte (per bé o per malament) com són “Dazed&Confused” de Richard Linklater i la astracanada “The Room”. Interessats? Doncs, que comenci el repàs!

Al juliol, recupera el millor indie actual

El Juliol és el mes ideal per recuperar les millors pel·lícules indies del 2014 i el 2015, aquells gran musts que mereixen ser re-visitats en pantalla gran o que més val anar a veure abans que els teus amics descobreixin que no els has vist.  Pel·lícules d’Oscar, de grans històries, de grans autors i que ara arriben per contemplar-se de forma triomfal, en la majoria de casos, en el fossà de Santa  Mònica.

INTERSTELLAR (Christopher Nolan) Sala Montjuic. 8/07

D’acord, “Interstellar” no és una pel·lícula indie, però és un gran espectacle made in USA que tot humà ha de contemplar alguna vegada a la seva vida. L’última incursió cinematogràfica de Christopher Nolan fins  a la data (està rodant actualment un film sobre la segona guerra mundial) és un viatge per l’espai que transcendeix qualsevol tipus de racionalitat i lògica. Acompanyem a un Matthew McConaughey encara amb seqüeles de “Dallas Buyers Club” en una missió per trobar un lloc millor on viure. Pel camí hi ha l’Anne Hattaway, dos robots flexibles que van robant el protagonisme, la banda sonora espectacular de Hans Zimmer i escenes que ens fan treure el barret. L’aparició estelar de Matt Damon i el tram final en forma de mega twist són potser, els elements hilarants d’una pel·lícula que, segons aquesta redactora, és de visionat obligatori. Ara, les temàtiques de Nolan que tant ens agradaven al principi de la seva carrera, (la bogeria de l’home arrel de la mort femenina) queden ensorrades en sorgir una de més poderosa i potser menys obscura i recargolada: l’amor incondicional d’un pare cap a la seva prole.

INTERSTELLAR - 2014 FILM STILL - Left to right: Matthew McConaughey, Anne Hathaway, and David Gyasi - Photo Credit: Melinda Sue Gordon © 2014 Warner Bros. Entertainment, Inc. and Paramount Pictures. All Rights Reserved.

WHIPLASH (Damiel Chazelle)  Sala Montjuic. 11/07

Potser és un dels millors exercicis de l’any i un dels debuts més brillants de la dècada. Damien Chazelle explora el dolor, el patiment i els abusos que pateixen els músics als prestigiosos conservatoris exposant una relació malaltissa entre un professor, interpretat pel brillant J.K.Simmons,  i un alumne amb molt potencial. “Whiplash” és fina com una cançó de jazz, voluble i inesperada. Tant trobem escenes accelerades, de crits, cops i bufetades, com d’altres aparentment tranquil·les, com la de la conversa entre professor i alumne al club de jazz, amb paraules “falsament amables” que punxen com ganivets. El solo de bateria final, muntat a cop de baqueta, deixarà la boca oberta a més d’un melòman. Personalment, em quedo amb la part de la cinta en la qual l’alumne, sentint-se humiliat a l’extrem, recorre a tàctiques perjudicials per alliberar-se del monstre que és el professor. Tants si ets alumne, com professor, algun cop t’has sentit a pell de Miles Teller.

whiplash

BIRDMAN (O LA INESPERADA VIRTUD DE LA IGNORANCIA) (Alejandro G. Iñarritu) Sala Montjuic. 18/07

Si bé alguns suplicarien per veure en pantalla grossa (encara més que al Phenomena) la fallida “The Revenant”, Sala Montjuic aposta per la que, per servidora, és l’obra mestra del mexicà Iñárritu: “Birdman”. Encara que li va “robar” l’Oscar vilment a “Boyhood” s’ha de reconèixer que “Birdman” és una de les genialitats de l’any passat. Un actor en decadència, interpretat per un Michael Keaton incapaç de fer una McConaissance, intenta alçar vol en el difícil món del teatre, ple d’egos i de dives. Ja no és només pel pla seqüència, o per tenir el subtítol més llarg i pretensiós de la història, que “Birdman” és una fita cinematogràfica. També ho és en la seva estructura, paral·lela a l’estructura de la història, i per les reflexions sobre la fama i la vida que s’encabeixen dins la cinta d’Iñárritu. Potser és tot un pèl massa exagerat, però i si és així de boja l’industria de la faràndula? I si en “Birdman” és en realitat, el que té més enteniment de tota aquella colla? Si alguns dels lectors troba un sentit que no sigui WTF al final de la cinta, si us plau, posin-se en contacte amb aquesta crítica per explicar-li.

_MG_0817.CR2

AMY (Asif Kapadia), Sala Montjuic. 20/07

Guanyador de l’Oscar, el documental de “Amy” és un imprescindible de l’any, tant pels fanàtics de la cantant com pels qui no. Poc a poc descobrim la vida de l’artista, a través de testimonis propers i molts vídeos personals. Si a “Montage of Heck”, els vídeos de Kurt Cobain i Courtney Love amb la seva filleta, ja ens feien al·lucinar taronges, espereu a veure les confessions de Amy, les problemàtiques amb la seva família i els abusos de la seva parella. Això sí, sense deixar de banda, el seu increïble talent i les seves cançons profundes plenes de sentiment.

amy film

DEL REVÉS (Pete Docter, Ronnie Del Carmen), Sala Montjuic.  22/07

Si no n’heu tingut prou amb “Buscando a Dory”, aquest juliol us animem a retrobar-vos amb Alegría, Tristeza, Asco, Miedo i Ira. Estem parlant de les meravelloses protagonistes de “Del Revés”, les emocions humanes més primitives. No hi ha paraules per descriure aquesta perla celestial. “Del Revés” és una de les millors pel·lícules de Pixar, la que ens reafirma perquè l’estudi és on és. Ni “El viaje de Arlo” ni refregits dels seus grans èxits, “Inside Out” és qui ens ha fet tornar a creure en els amics de John Lasseter. “Del Revés” és disfrutable dels 4 als 99 anys (o més si hi arribeu) i les capes de lectura són infinites. La fàbrica de somnis, el tren del pensament, la sala d’allò abstracte, genialitat rere genialitat, la trama va avançat a saltirons. Que la conclusió sigui que les emocions es poden barrejar i que els humans són grisos i no blancs i negres és tan bonic que fa rissar la pell. És una pel·lícula per ser gaudida amb família, amb amics o amb la parella, però alhora, és una pel·lícula per ser gaudida en un nivell més íntim, en el teu raconet preferit del cervell, on conflueixen les teves pròpies emocions i on debaten i conviuen els teus propis ninotets. Un MUST en majúscules!

insideout

YO, EL Y RAQUEL (Alfonso Gomez-Rejon), Cinema Lliure a la platja. 24/07

I aquí la tenim la sorpresa indie de l’any, que més valdria anomenar “la sorpresa” simplement. Adverteixo a navegants: “Yo, él y Raquel” comença com una comèdia teen surrealista i boja amb un toc altament hipster però, poc a poc es converteix en un drama de llagrimetes i llagrimots del que ningú és capaç de sortir indemne. Càncer,  graduació, el primer amor, el primer petó… temes massa sensibles que ens toquen la fibra ho vulguem o no. Les rialles del principi i les astracanades del director, un coneixedor del jovent americà gràcies al seu treball previ a sèries com Glee, fan de la cinta quelcom fresc, simpàtic i diferent, guanyador d’un Spirit Award! Ara, la trama acaba sostinguda en un mar de llàgrimes amanida per la cançó  The Big Ship de Brian Eno, esdevingut músic de culte per la comunitat indie americana gràcies a aquest tema tan emotiu.

Me-and-Earl-and-the-Dying-G-xlarge

EL LOBO DE WALL STREET (Martin Scorsese), Sala Montjuic . 29/07

Que encara no has vist “El lobo de Wall Street”; aquella obra que va tornar a arrossegar masses de gent al cinema i que va fer que Leo tornés estar a prop d’aconseguir l’Oscar però no se l’endugués per culpa de la McConaissance? Sala Montjuic et porta aquest espectacle en pantalla gran, un que has de veure des d’una perspectiva festival i despreocupada. Qui esperi trobar un “Uno de los nuestros” a “El Lobo de Wall Street” va molt equivocat. Aquí no hi ha moralismes ni moralitats, i les dones passegen com objectes del desig sense aspirar a més. Di Caprio arrossegant-se per terra és un dels moments més memorables d’una cinta plena d’excessos i festa.  Scorsese dirigeix amb una mà ves a saber a on i s’ho passa d’allò més bé realitzant una cinta que va causar revolt i molta polèmica però que poca gent s’ha atrevit a revisionar. Ara, teniu l’oportunitat d’or!  I pels no iniciats, atenció al Matthew McConaughey! Ell protagonitza el minut d’or de la cinta amb el seu “hum-hum”, extret d’un ritual que practica sovint a casa seva. Si senyors, aquell any li va robar l’Oscar en tota la cara, però és que no hi havia rival per la seva Connaisance!

ellobo

Resum ràpid:

8/07 – INTERSTELLAR (Christopher Nolan) Sala Montjuic

11/07 – WHIPLASH (Damiel Chazelle)  Sala Montjuic

18/07 – BIRDMAN (Alejandro G. Iñarritu) Sala Montjuic

20/07 – AMY (Asif Kapadia), Sala Montjuic

22/07 – DEL REVÉS (Pete Docter, Ronnie Del Carmen), Sala Montjuic

24/07 – YO, EL Y RAQUEL (Alfonso Gomez-Rejon) , Cinema Lliure a la platja

29/07 – EL LOBO DE WALL STREET (Martin Scorsese), Sala Montjuic

I això és tot en aquesta primera part.  D’aquí dues setmanes, nou article recomanant les millors cintes de cine a la fresca d’agost! Fins ben aviat, indies!

Marina Cisa

Abans era noia Pompeu (Comunicació Audiovisual), ara sóc senyoreta ESCAC (Máster en Film Business). Porto parlant de cinema pels descosits des de 2010 i hepassat per diversos mitjans (Vilassar Ràdio, el programa "La Cartellera" de BTV, La Cultura no val res, Videodromo...) Tinc predilecció per les produccions indies i per la Barcelona més moderna. A l'Americana he descobert la meva vocació: veure pel·lícules de franc i comentar-les sense pèls a la llengua. Quan no sóc a la sala, em trobaràs al CCCB o a algún bar hipster de Sant Antoni.
Marina Cisa
No Comments

Post A Comment