Americana 2016: Esbojarrades reunions d’amics i coneguts

Americana 2016: Esbojarrades reunions d’amics i coneguts

Dissabte es va configurar com una de les tardes més reeixides del festival. Amb dos sold-outs, projeccions per donar i per vendre i un públic entregat que vivia les pel·lícules intensament, el tercer dia de l’Americana ens va deixar un molt bon regust de boca.

A primera hora el públic podria triar entre deixar els seus fills al taller d’efectes especials de l’Americana Kids, revisitar el guardonat drama “Krisha” o anar a veure la cinta més nova de Joe Swanberg, “Digging for fire”.

Swanberg es va configurant poc a poc com un habitual del festival. Si fa dos anys vam presenciar “Drinking Buddies”, a l’Americana 2016 hi trobem la pel·lícula “Digging For Fire”, una exploració en clau de dramedy de les inseguretats que envolten a les parelles, amb fills, que ja voregen la quarantena.

Co-escrita pel protagonista, un divertidíssim Jake Johnson, el film ens situa en un moment de crisi latent d’una parella formada per un gandul simpàtic i la seva dona adinerada, interpretada per una sempre solvent Rosemarie DeWitt. El matrimoni arriba amb el seu fill a un apartament a passar uns dies de tranquil·litat. L’home troba un os i una pistola enterrats al jardí i comença a imaginar una conspiració macabra al seu cap. La dona s’estressa en veure que s’ha de fer càrrec de totes les tasques financeres. Davant aquesta situació, els dos decideixen separar-se uns dies, espaialment, per dedicar-se a assumptes propis.

DFF_1

“Digging for fire” s’endinsa en una temàtica que els germans Duplass han trepitjat exhaustivament a la seva sèrie “Togetherness”. La parella ha de separar-se uns dies per trobar-se a ella mateixa i satisfer els seus desitjos. La dona ho farà a través de despertar el desig en altres homes. El marit, a través d’un contacte cara a cara amb la naturalesa. Que “Digging for fire” segueixi fil per randa el que els Duplass exposaven a la seva ficció televisiva denota que hi ha quelcom simptomàtic tant a l’indie nord-americà com a la vida de certa generació d’americans. És que tenen por de perdre’s en la vida dels seus fills? Estan atemorits davant la possibilitat de no sentir-se mai realitzats amb ells mateixos? És la natura un lloc d’auto – descobriment infalible?

Totes aquestes preguntes ens venen al cap contemplant “Digging for fire”, una cinta amb un to còmic característic del millor indie americà, actors en estat de gràcia que van de Brie Larson a Orlando Bloom i un rerefons dramàtic que es camufla amb un embolcall amable i, en alguns moments, estrambòtic.

La tarda va seguir amb tres bones propostes. A una sala teníem el documental “Blood Brother”, que es va passar el divendres a un grup d’adolescents de batxillerat, a l’altre es projectaven els dos primers episodis de la cinquena temporada de “Girls” (llegiu el text de Diana Mizrahi aquí) i a la sala més gran es passava “The invitation”de Krayn Kusama.

Aclamada a Sitges i aconseguint el primer Sold Out de l’Americana Film Festival, el públic va escoltar detingudament les paraules d’Àngel Sala, director del festival de Sitges. Va titllar “The invitation” de cinta de terror d’autor i va assegurar que passaríem molta por. Les expectatives eren molt altes.

The-invitation 1

La pel·lícula de Kusama es configura al voltant d’un sopar entre amics que té una aparença d’allò més estranya. Darrere les cordialitats i el bon vi, s’amaga un veritable rentat de cervell. Els amfitrions són fidels seguidors d’una secta anomenada La invitación, que soluciona tots els problemes de consciència i remordiments. Els convidats primer creuen que els amfitrions els volen convertir, però la realitat és molt més crua i sanguinària.

“The invitation” és un film de terror que aguanta la tensió fins a límits insospitats. Tot i que sabem des d’un principi que hi haurà un punt d’eclosió en forma de matança, aquesta es fa esperar. Somriures, jocs estúpids i mirades incòmodes omplen tres quarts del metratge, fent que l’espectador desitgi que l’acció comenci ja. Kusama aposta per plans nets, cuidats i colors crus i marronosos, per il·lustrar aquest sopar entre amics amb un propòsit infernal. El públic de la sala va aplaudir fortament al finalitzar la projecció, com una descàrrega nerviosa d’adrenalina. “The invitation” porta al límit de la desesperació per fer-te entrar en un bucle frenètic quan esclata el primer brot de sang. Una de les cintes amb el tempo més ben quadrat del festival.

I per la tercera sessió vam triar “King Jack”, guanyadora d’un Independent Spirit Awards, ja que tant l’amable comèdia “People, Places, Things” com la gamberra i descarada “Tangerine” havien sigut anteriorment comentades. Com a apunt, s’ha de dir que amb “Tangerine”, el festival va aconseguir el seu segon sold-out.

Felix Thompson debuta en el llargmetratge escrivint i dirigint “King Jack”, un drama al voltant d’un adolescent de 15 anys que és maltractat per tot aquell que el coneix. L’anomenen rata a l’escola, el seu germà el pega i no ha besat mai a una noia. Aquest menyspreu per part de la societat l’ha portat a convertir-se en una persona mesquina i egoista que no posa la cara per ningú més que per ell. L’arribada d’un cosinet amable i simpàtic el farà canviar d’opinió.

King Jack 1

King Jack” és un drama exagerat que tracta temes molt durs amb una espectacularitat digna de sanció. Les pallisses, burles i insults que rep Jack potser tenen un rerefons de denúncia, però en general, donen un regust molt desagradable a l’espectador. El naturalisme que impregna tota la pel·lícula i eclosiona en un irreal monòleg de Jack no aporta punts positius a un exercici de cinema indie que es queda molt lluny d’una peça molt més comedida i punyent com pot ser “Rich Hill”. Sense dubte, una de les cintes més fluixes del festival.

I amb l’arribada de la nit, es van projectar els darrers pases del dissabte. A una sala teníem “Carter Land”, cortesia de Movistar +. Es tractava d’un documental nominat als Oscars que seguia d’aprop els càrtels de la droga a USA. A la sala 2 teníem el drama intimista i hermètic “Wildlike”, cinta que vaig presentar davant un públic molt conscient del que anava a veure. Per últim, hi havia la sessió que incloïa una Moritz gratuïta. I òbviament, aquí és on vaig anar a petar! Carregada amb la meva cervesa, vaig entrar a la sala a veure “The Overnight”.

The Overnight” de Patrick Brice és una comèdia esbojarrada i divertidíssima protagonitzada per quatre actors còmics en estat de gràcia, entre els quals destaca, indubtablement, el grandíssim Jason Schwartzman, un altre assidu del festival.

La cinta mostra una nit per recordar en la qual, una parella és convidada a la casa d’una família estrambòtica i surrealista que no triga en descobrir-los la seva naturalesa bizarra. L’alcohol i la marihuana faran un efecte immediat en els quatre protagonistes, desinhibint-se per complet i donant peu a escenes per trencar-se de riure. Si n’hem d’escollir una, ens quedem amb el ball amb els penis a l’aire de Jason Schwartzman i Adam Scott. Una escena inofensiva i gens eròtica, que brilla per la seva naturalitat i “l’entrega” dels dos actors. “The Overnight”, que s’estrenarà en DVD en unes setmanes, va passar d’allò més bé a les 11 de la nit i amb la cervesa Moritz dins del cos. És divertida, fresca i irreverent.

THE OVERNIGHT - 2015 FILM STILL - Pictured: Jason Schwartzman and Judith GodrËche - Photo Credit: The Orchard

Tanmateix, rere totes les brometes s’amaga un missatge més profund i que intenta copsar als espectadors. Per què aquestes parelles estan disposades a viure aquest tipus d’aventures? Què els falta a la seva vida?

És aquí on es denota que els senyors Duplass han sigut productors de la cinta. De nou, ens trobem amb el problema dels desitjos i les aspiracions en els adults de 30 anys amb fills petits. Serà que els germans tenen por que el desig sexual per la seva companya sentimental desapareixi amb els anys? A cas es pensen que la paternitat els xuclarà la joventut com un Dementor xula els records feliços als protagonistes de Harry Potter? Els Duplass utilitzen la ficció com a via d’escapament i mostren, sense pèls a la llengua, els problemes sexuals i vitals que els comporta portar una vida acomodada i burgesa.

No obstant, sembla que no sigui només un assumpte dels germans. Sinó, que és un tema que tant toca Swanberg com fins i tot por arribar a tocar “The invitation”. És un problema dels indies actuals, que van creixer amb Araki i Gus Van Sant i ara es troben acomodats i amb fills.

Diumenge, seguirem explorant aquesta temàtica a sessions com la de “Togetherness” i alhora, descobrirem els relats de James Franco i les peripècies de Trumbo. Fins aleshores, #feslindie!

Marina Cisa
No Comments

Post A Comment