01 març STARLET + TANGERINE: Els clarobscurs de l’amistat femenina
“This? Mother Fucking Girl Thing.”
Des que al 2015 va saltar la notícia que al festival de Sundance s’havia projectat una pel·lícula gravada amb un Iphone 5, el nom de Sean Baker ha anat en boca de tothom. Tanmateix, aquest director, guionista, productor, DoP i muntador no és un nou vingut en la indústria del cinema. “Tangerine”, aquesta meravella gravada amb un mòbil és el seu cinquè llargmetratge i pel camí ja ens ha deixat joies com “Take out” i “Prince of Broadway”. A l’Americana portem la pel·lícula que l’ha consagrat com una de les veus més fresques, rebels i trencadores de l’indie americà; i alhora, projectem la seva obra anterior, “Starlet”, que tot i ser més convencional, és un producte molt ben acabat que es va alçar amb el Robert Altman Award als Independent Spirit Awards l’any 2013.
Aquesta pel·lícula ens narra l’evolució d’una improbable amistat sorgida entre Jane, una jove amb necessitats econòmiques i Sadie, una vella jubilada. Una tarda, Jane compra un termo en un mercat de segona mà. Quan arriba a casa, se n’adona que a dins hi ha amagat un munt de diners. La creixent culpabilitat la portarà a contactar amb la propietària, la Sadie, i a voler cuidar d’ella desesperadament. L’àvia es mostrarà reticent a les atencions de la jove, qui a més, haurà de lidiar amb els problemes de drogues i diners de la seva millor amiga.
“Starlet”, és una cinta que segueix l’estela del millor indie americà i que compleix fil per randa la majoria dels seus tòpics: protagonistes primes i joves, entorns d’extraradi, colors desaturats, un conflicte intern que va sorgint poc a poc, etc. No obstant, Sean Baker afegeix al seu producte unes gotes d’humor absurd i un embolcall de barriada que conté drogues, sexe i uns comportaments excessius i capritxosos. El que a “Starlet” és una simple nota discordant en una trama amb un conflicte central molt més agradable, emotiu i contingut, es converteix en la veu cantant a “Tangerine”.
La protagonista de “Tangerine” és una prostituta transsexual recent sortida de la presó anomenada Sin-dee (rella). Una creació excessiva i recargolada sortida de la ment de Baker. Quan Sin-dee s’assabenti de la infidelitat del seu xicot recorrerà tota la ciutat de L.A per trobar a la dona que li ha pres l’home i donar-li una pallissa. Un punt de partida fort i molt macarra que desemboca en una trama amb un ritme trepidant i altes dosis de diàlegs grollers, crits i bufetades entre putes.
La protagonista d’”Starlet”, Dree Hemingway (família del famós escriptor i vista a “Listen Up Phillip”) ens resulta dolça i afable. Tot i tenir els seus secrets, és una noia que s’intenta redimir consolidant una amistat real amb la velleta. Comprenem i perdonem els seus “pecats”. La Sin-dee, interpretada per l’actriu transsexual Kitana Kiki Rodríguez és totalment oposada. El seu caràcter capritxós, irracional i exagerat ens pot fer riure de tant en quan, però no ens resulta gens fàcil empatitzar amb ella. És una drama-queen de cap a peus: ens ofereix l’espectacle de les emocions for free però és incapaç de controlar-se o sentir alguna cosa honesta pels demés.
El més interessant de Sean Baker és veure com ha compensat el caràcter d’aquestes protagonistes en les seves dues pel·lícules. Segurament l’amistat i sobretot l’amistat femenina, és un dels temes predilectes pel director ja que ambdues cintes compten amb el personatge de “la millor amiga”. A “Starlet”, l’amiga és una espècie de Sin-dee descarada i sense escrúpols. A “Tangerine”, aquesta és una altra prostituta transsexual amb ganes de triomfar en el món de l’espectacle, però que intenta no fer mal a ningú ni sobreexposar-se de la manera en el que sí ho fa Sin-dee. (Com a apunt, s’ha d’esmentar que l’actriu que interpreta aquesta amiga, la Mya Taylor, va ser guardonada amb l’Independent Spirit Award el dissabte passat). Com comproveu, Baker sempre tendeix a equilibrar les amistats i veure què sorgeix d’una unió tan forta entre dues personalitats completament diferents. Explorar els clarobscurs de l’amistat femenina és potser, un dels aspectes més rellevant que comparteixen ambdues pel·lícules i Baker els fa florir a través d’una arma molt poderosa: els secrets. Confidències que fan mal, que malmeten als éssers humans i que acaben explotant de forma contudent, com a “Tangerine”, o més continguda i silenciosa, com a “Starlet”.
El negoci del cos i el plaer també és un dels elements més destacats de les cintes. A les dues, les protagonistes treballen en el sector del “entreteniment sexual” i Baker ens mostra la cara més desagradable, econòmica i sacrificada d’aquest. Tanmateix, tornem a comprovar que, el que a “Starlet” es presentava de forma tangencial, assoleix un paper clau a “Tangerine”. No ho demorem més, si Sean Baker va en boca de tothom és gràcies a que la seva nova pel·lícula no és una cinta indie més. És un producte innovador i arriscat des de la seva concepció fins al muntatge final.
Trenca amb tot allò establert. Té el descaro de gravar-se amb un Iphone 5 (tot i que hi havia pressupost per més i comptava amb els germans Duplass de productors), posar dues transsexuals negres en procés de canvi desconegudes com a protagonistes i plantejar escenes plenes de crits, insults i música “matxacona”. En la factura, aquest Iphone 5 s’aprecia fortament. Hi falta so i profunditat, i l’etalonatge deixa molt que desitjar. Tanmateix, això és el que busca Baker. Provocar des de la imatge i fer-se notar en una indústria que va començar sent “trencadora” i “a part” dels estudis de Hollywood però que últimament ha quedat uniformada a l’extrem. “Starlet”, un producte a l’alçada de “Short Term 12” (Destin Daniel Cretton, 2013) és una bona pel·lícula. “Tangerine” n’és una de NOVA. Instaurarà una moda o és flor d’un dia? El temps ho dirà.
Els múltiples premis, alabances i reconeixements són més que merescuts. “Tangerine” és un producte descarat i arriscat que recomano tant als fanàtics del indie com els més al·lèrgics a la cultura hipster. És un llargmetratge que va més allà d’allò underground i que, encara que a primera vista sembli realitzat per un aficionat, té al darrere un equip molt competent que s’ha atrevit a fer un pas cap endavant.
Si no esteu convençuts del tot, a l’Americana us donem una altra raó de pes. Enguany tindrem entre nosaltres un convidat molt especial, Radium Cheung. És el director de fotografia i el co-productor dels dos darrers films de Sean Baker. Oferirà una master class gratuïta a La casa del cine el divendres 4 pel matí i per la tarda, serà present als cinemes Girona per fer un Q&A posterior a la sessió doble de Sean Baker que s’ha muntat, en el qual es projecta primer “Starlet” i després “Tangerine”. Es tracta d’una oportunitat única per conèixer de primera mà l’home rere l’Iphone 5, el qual ha abandonat les RED i les blackmagic per rodar amb un mòbil de la casa Apple. Jo de vosaltres no m’ho perdria.