Novembre indie 2015: “Life” i “The diary of a teenage girl”

Novembre indie 2015: “Life” i “The diary of a teenage girl”

Després d’un octubre més discret en termes d’estrenes indie, novembre es configura com un dels mesos forts pels amants del cinema independent nord-americà. Després de comentar la setmana passada l’estrena de Grandma i Mistress America, en aquest nou post en centrem en analitzar dos films vistos a la darrera Berlinale: el més nou d’Anton Corbijn “Life” i “The diary of a teenage girl”, la sensació dels independent Spirit Awards.

Life (Anton Corbijn, 2015)

L’holandès Anton Corbijn porta molts anys en el terreny de l’audiovisual. Va començar la seva carrera com a fotògraf, aconseguint elaborar instantànies memorables de David Bowie, Tom Waits i Nick Cave. Més endavant es va especialitzar en els videoclips musicals. Heart-Shapex Box de Nirvana, Personal Jesus de Depeche Mode i Viva la vida de Coldplay, són alguns dels més recordats.  Al 2006 va fer el seu debut cinematogràfic: Control, un retrat íntim, realista i en blanc i negre del líder de Joy Divison,  Ian Curtis, amb el qual Corbijn havia treballat en la seva joventut.

Amb aquesta trajectòria és fàcil intuir perquè Cobijn va acceptar dirigir Life. L’artista escull les històries que li toquen d’una manera o altra i el film sobre James Dean, amb el seu component altament fotogràfic, tenia totes les de guanyar. Havent treballat a revistes importants com Vogue i Rolling Stones segurament va sentir molt proper el guió de Luke Davies.

Life no és un biopic de James Dean. És un film que únicament segueix la mítica sessió fotogràfica que Dennis Stock va fer-li a l’actor abans que aquest saltés a la fama. Davies intenta treure tot el suc possible de la situació, i per això, entre fotografia i fotografia, elabora escenes (bastant anodines) que ens permeten endinsar-nos en la ment opaca, obscura i plena de secrets, de James Dean.  El guionista escriu llargs monòlegs a la seva estrella i, gràcies a déu, en Dane DeHaan els recita amb molts matisos i convicció. És innegable que DeHaan fa un treball d’excel·lent, tot i considerant que no s’assembla gairebé gens a James Dean (físicament parlant). Lluny de la pretensió i la pedanteria en la que podria caure fàcilment, tal com va fer James Franco en el seu moment, Dane DeHaan ens ofereix una interpretació íntima, realista i molt honesta.

Life-2

Si és cert que creiem que DeHaan se’n surt prou bé, considerem que Robert Pattinson i el seu personatge són el més fluix de la pel·lícula. Davies dóna tanta importància a la llegenda de James Dean que s’oblida d’elaborar un bon embolcall pel personatge del fotògraf.  Dibuixa la seva vida personal amb quatre pinzellades, cosa que ens fa impossible empatitzar amb ell, i la cara inexpressiva de Pattinson fa que ens sigui encara més difícil sentir alguna cosa pel fotògraf. Per nosaltres, Stock es converteix únicament en una càmera i un objectiu a través del qual podem veure a James Dean més d’aprop.

Tanmateix, potser Corbijn ja buscava aquest efecte, que el fotògraf fos un mer espectador de l’espectacle que ofereix l’estrella, d’una funció en la qual el públic no pogués participar. Tot i així, hem d’admetre que aquest espectacle és insuls i avorrit; li falta punch, estómac, empenta.

La fortalesa principal de Life resideix en la imatge i la recreació de les fotografies. Corbijn posa davant la càmera els mateixos escenaris que va trepitjar James Dean al 1955 i gràcies a la seva experiència com a fotògraf, podem entreveure com va anar aquella sessió  tan recordada, quins van ser els rols del fotògraf i el fotografiat i com Stock va aconseguir finalment immortalitzar la llegenda en un grapat d’instantànies.

Life-3

Life no tindrà una historia potent al darrere, però sí té, al davant, algunes imatges per recordar i un Dane DeHaan més que entregat.

The Diary of a Teenage Girl (Marielle Heller, 2015)

Quan la setmana passada es van donar a conèixer les nominacions dels Spirit Awards una cinta indie “made in Sundance” va destacar per sobre de les altres. Era The diary of a teenage girl, la pel·lícula que ens ocupa ara. Discretament, el film es va emportar les nominacions a millor primer guió, millor òpera prima i millor actriu protagonista. No està gens malament!

The diary of a teenage girl és la primera pel·lícula de Marielle Heller, joveníssima directora, guionista i ocasionalment actriu, de 36 anys. La seva òpera prima està basada en la novel·la gràfica del mateix nom escrita per Phoebe Gloeckner. L’escriptora i dibuixant nascuda l’any 1960 va basar-se en la seva pròpia adolescència per fer el còmic, una dada que ens hauria d’escandalitzar fins a cert punt.

The diary of a teenage girl explora l’època més confosa, convulsa i esbojarrada de Minnie, una adolescent de 15 anys que s’enrotlla amb el novio de la seva mare. Ràpidament, la noia entra una espiral de sexe, drogues i males companyies del que li serà difícil sortir-ne. Només la seva passió pel dibuix i les seves obsessions particulars podran redreçar-la.

The Diary of a Teenage Girl, film of the week

Bel Powley, de 23 anys, (a qui ja li plouen els projectes) és l’encarregada de donar vida a aquesta adolescent obsessionada amb sexe i amb un dèficit emocional que arrossega d’una banda a l’altra. El poc afecte que rep en l’actualitat per part de la seva mare, la porta a llançar-se a l’aventura i a acceptar la companyia d’ésser manipuladors i menyspreables com Monroe i Kimmie. Embadalida i cegada per falses promeses d’amor i amistat, la noia perdrà el món de vista per tal de satisfer els seus desitjos més íntims. The diary of a teenage girl se centra especialment en la confusió sexual de Minnie i en la seva obsessió per relatar-ho tot i plasmar-ho en vinyetes grotesques de l’estil de Robert Crumb i Aline Kominsky.

És justament aquí on rau un dels majors interessos del film. Marielle Heller omple les escenes del seu film de grafismes i dibuixos i dedica una part del metratge a seqüències fetes purament amb animació. Cada gargot és més grotesc i explícit que l’anterior i gràcies a ells, veiem com se sent Minnie respecte el sexe. Ho troba fascinant, misteriós, fastigós, addictiu, malsà… tot es veu reflectit en aquells petits dibuixets multicolors.

Cert és que The diary of a teenage girl peca de llarga i repetitiva, i la trama va donant voltes sobre si mateixa esperant a que Minnie maduri i prengui una decisió: va a casa de Monroe i li diu que ho vol deixar, però el dia següent hi torna… s’enfada amb la seva mare i marxa de casa, però després torna com una filla pròdiga demanant disculpes… bé, el film funciona de la mateixa manera que ho faria la ment d’una adolescent rebel, de manera erràtica, obsessiva i delirant.

Diary of a teenage girl-2

Acompanyen a Bel Powley, Kristen Wiig, la qual ens va fascinar a The Skeleton Twins i aquí fa un paper que tot i allunyar-se del seu registre habitual li queda impressionantment bé i Alexander Skarsgard. Vist a ¿Qué hacemos con Maisie?, aquest actor posseeix tal bellesa que ens és difícil veure’l com el dolent de la pel·lícula, però el suec s’hi esforça tant que, cap a la meitat de la cinta, ja podem intuir que Monroe, per dins, és un desgraciat i està fet pols. Les escenes sexuals / “amoroses” entre ell i Powley són el que més predomina a la cinta i els dos ens ofereixen un duel interpretatiu bastant solvent i algunes imatges tòrrides pel record.

Els enamorats de la dècada dels 70 veuran com The Diary of a teenage girl satisfà tots els seus desitjos. Minnie, amb el seu look de xicotot és una fanàtica de Iggy Pop, assisteix a l’estrena de The Rocky Horror Picture Show i grava cintes amb un micròfon i una gravadora vintage. La seva mare encara conserva algun resquill hippie tot i que intenta estar a l’avantguarda. Els papers de paret són vistosos, es parla de la síndrome d’Estocolm i de Robert Crumb. Bàsicament, és un cant a la cultura americana underground de l’època, virtut que molts sabran apreciar.

Hi ha qui diu que el millor de The diary of a teenage girl és el seu desvergonyiment, la manera en com es mostra el despertar sexual d’una adolescent amb les hormones disparades. Personalment, no sóc gaire fanàtica de les històries de nenes descarrilades que s’han de convertir en donetes i aprendre una lliçó i per això prefereixo centrar les meves lloances en l’estètica, les interpretacions i en una direcció tan personal i segura com la de Marielle Heller.

Diary of a teenage girl-3

I fins aquí fem l’indie per avui. Al proper article repassarem les pel·lícules independents americanes estrenades durant les primeres setmanes de desembre! Fins ben aviat i abrigueu-vos, que fa fred!

Marina Cisa
No Comments

Post A Comment