Saturday Church

Saturday Church

Antoine Leonetti, co-director de la Mostra Fire i amic del festival, ens presenta la pel·lícula Saturday Church que podreu tornar a veure el proper diumege 10 a les 18h, una de les pel·lícules més originals d’aquesta edició:

Saturday Church és una petita joia de pel·lícula, una pel·lícula d’aquestes que tots els festivals de cinema independent o de cinema LGBT voldríem programar. De fet, és un títol que havíem pre-seleccionat per a la Mostra FIRE!!, i que ens hauria encantat programar, si no s’hagués projectat abans a l’Americana! O sigui que, enhorabona al Xavi i el Josep Maria…

Prefereixo no detallar molt la història en si mateix, us deixaré descobrir-la, naturalment. Només voldria apuntar dues coses: en primer lloc, l’originalitat del format, ja que es tracta en part d’una pel·lícula musical. I voldria subratllar en segon lloc també la originalitat de la temàtica que aborda, la qual, fins fa molts pocs anys, no era tan habitual de veure al cinema. Em refereixo al tractament de la homosexualitat i de la transsexualitat dins les comunitats afroamericanes, és a dir, uns col·lectius on tradicionalment la homofòbia i la transfobia són fenòmens particularment intensos i violents. Davant d’aquests fenòmens d’exclusió social, i en particular quan són tant virulents, ja sabem que les persones discriminades tendeixen a unir-se, a sumar forces, per protegir-se, per crear els seus propis espais de refugi, els seus espais d’expressió, verbal, musical, estètics; unes formes d’expressió de molts tipus. I aquests espais d’auto-afirmació, que també són espais de creació, d’alguna manera, són un exemple de les realitats que aborda Saturday Church.

Aquesta pel·lícula no és ni molt menys la primera en abordar la temàtica de la diversitat sexual dins la comunitat afroamericana, però la novetat és que tenim uns quants precedents bastant recents que han tingut un enorme èxit mediàtic: pensem sobretot a Moonlight, de Barry Jenkins, del 2016, que feia la crònica de l’adolescència i el principi de l’edat adulta d’un jove afroamericà gai d’un barri molt violent de Miami.

Pensem també a Tangerine, de Sean Baker (2015), que heu pogut veure fa dues edicions a l’Americana, i que contava la historia d’un grup de transsexuals als carrers de Los Angeles. I pensem també, naturalment, a l’extraordinària interpretació de l’actriu transsexual afroamericana Laverne Cox, a la famosa sèrie Orange is the New Black.

Penso també a un documental extraordinari que vam projectar l’any passat a la Mostra FIRE!!: The Death and Life of Marsha P. Johnson [La mort i la vida de Marsha P. Johnson], de David France (2017). Marsha P. Johnson va ser no només una drag queen de llegenda, sinó també una veterana de Stonewall i la cofundadora del primer moviment per als drets transsexuals. Després de ser trobada morta al riu Hudson fa 25 anys i pràcticament oblidada, la seva memòria i la seva importància estan sent redescobertes avui, ja que va ser una de les poques i valents activistes transgènere negres que van instigar les revoltes de Stonewall el 1969, i que va encapçalar per tant el moviment modern per els drets LGBT.

Però jo penso també, en general, a les nombroses pel·lícules de ficció o documental menys conegudes sobre aquest tema, almenys des de la mítica pel·lícula París is Burning, de Jennie Livingston (1990), que ens va fer descobrir el món del Voguing, aquest estil de dansa tan particular que va aparèixer al Nova York de final dels anys 80, dins les joves comunitats LGBT afroamericanes, un estil que la pròpia Madona va vampiritzar totalment a partir de llavors (i sense cap mena de remordiment, és clar).

I juts abans, cal assenyalar també un documental de l’any 1989 i rescatat a la Berlinale del 2016, que es deia Tongues United. Podeu veure’l lliurament a Youtube, aquí mateix. Es tracta d’una peli molt interessant perquè combina material documental i de ficció amb l’objectiu de definir l’especificitat de la identitat gai negra. L’autor va dir que volia «trencar el silenci brutal de la nació en matèries de diferència sexual i racial”. En aquest sentit, es referia no només al silenci dels homes gais negres, que no podien expressar-se a causa dels prejudicis de la societat heterosexual tan blanca com negra, sinó també al silenci de la societat gai blanca.

Saturday Church ens recorda també una altra pel·lícula programada al FIRE!!, Gun Hill Road, de Rashaad Ernesto Green (2011). Explica la historia d’un home que torna a casa després de tres anys a la presó, i es troba amb el seu fill adolescent en ple procés de qüestionament sexual, una cosa que de cap de les maneres pot entendre.

I no puc tampoc deixar d’esmentar evidentment una altra pel·lícula molt important, que vam programar al FIRE!! i que aborda la temàtica LGBT dins la comunitat afroamericana: el film Brother to Brother, de Rodney Evans (2004). Aquest film retrata l’univers d’un grup d’intel·lectuals negres i homosexuals dels anys 20 a Nova York, que van ser els precursors del famós moviment artístic anomenat Harlem Renaissance. Aquests artistes van escriure les seves obres més reivindicatives i lúdiques a una revista que es deia, precisament, FIRE!!. Una revista a la qual la nostra Mostra, amb el seu nom, Mostra FIRE!!, ret directament homenatge.

Aquesta pel·lícula, Saturday Church és, entre d’altres coses, tot un homenatge a aquests precursors i aquests pioners per a la defensa dels drets LGBT.

Saturday Church és el primer llargmetratge de Damon Cardasis, productor i actor. Damon es gai i és blanc, i cal dir que la seva mare es una pastora episcopaliana que desfila a les Gay Prides i celebra bodes gais. Va ser bastant afortunat doncs en aquest sentit, però va notar que no era el cas de tots els gais dins les comunitats religioses i, en particular, les comunitat no blanques. Amb Saturday Church ha volgut il·lustrar les dificultats de la religió i de la diversitat sexual per conviure en pau… Amb actors no molt coneguts, i directament triats dins la comunitat LGBT, com és el Luka Kain, jove actor protagonista que interpreta al personatge de l’Ulysses, que ja havia participat, això sí, a alguns petits projectes audiovisuals en defensa dels drets LGBT.

Moltes gràcies Antoine, ens veiem a la Mostra Fire!

No Comments

Post A Comment