08 Mar Americana 2016: Un guió de ferro per una clausura impecable

I després d’un dissabte apassionant, la darrera jornada del Americana Film Festival va arribar amb un seguit de propostes i un munt de projeccions entre les quals destacava l’únic pase de “Trumbo”. Protagonitzada pel nominat a l’Oscar, Bryan Craston, era la cinta escollida per clausurar una tercera edició plena de sorpreses i alegries. Tanmateix, la sessió no era fins les 19:45 i encara quedava molt Americana per endavant!

A primera hora, els espectadors van poder triar entre deixar els seus fills al taller d’efectes especials de l’Americana Kids, assistir a la projecció del documental “American Recycled” o anar a veure “Wildlike”, segon film de Frank Hall Green. Com el dia anterior, vaig ser l’encarregada de presentar aquesta cinta intimista, lenta i hermètica que amaga en el seu interior, un dur missatge en contra de l’abús sexual als menors d’edat.

Protagonitzada per Ella Purnell, vista a “Intruders”, i Bruce Greenwood, actor molt versat en les grans superproduccions de Hollywood, la pel·lícula narra l’encontre entre una noia que escapa de l’horror que habita a casa seva i un solitari muntanyista amb ganes de descansar als boscos d’Alaska. Els dos personatges són tan gelosos de la seva intimitat que els espectadors han d’esperar pacientment a que baixin la guàrdia i expliquin els seus traumes. Un cop ho facin, es començarà a teixir una amistat que eclosionarà de forma molt emotiva.

“Wildlike”, guardonada a festivals de cinema independent d’arreu dels Estats Units, és, davant de tot, un thriller que et manté en tensió gran part del metratge. La noia mai sembla estar fora de perill, i encara que passi alguns dies als boscos de Denali amb el muntanyista, el mal que la persegueix no desapareix en cap moment, ni del seu cap ni de la seva vida. És una cinta difícil i introspectiva, però alhora, conté una idea central molt potent, unes belles imatges d’Alaska i unes interpretacions entregades.

Havent visionat la cinta amb anterioritat, una servidora va canviar de sala ràpidament per veure el documental “American Recycled”, un experiment més aviat curiós. Dos nois de classe alta, deixen la seva vida acomodada per voltar per sud d’Amèrica en bicicleta. En el seu trajecte, coneixen comunitats de gent que viuen fora del sistema i desafien les convencions socials. Entre els protagonistes del documental, veiem a un llenyataire transvestit, una bar-tender motera i un home que caga en una caixa de fusta. I això no és tot! Al documental també hi ha lloc per cowboys, okupes, i gent que cuina i menja els animals atropellats a les carreteres!

“American Recycled” és, en primera instància, el documental de dos pijos que van a veure món. No obstant, el que descobreixen és revelador i molt humà. Els nois no paren a les grans ciutats a repostar. Es fiquen al bell mig del bosc i entaulen conversa amb éssers anàrquics i surrealistes que són més feliços que un xinxo! I aquesta és una de les coses que fa que el documental ens recordi inevitablement a “Into the wild”, l’adaptació cinematogràfica de les peripècies d’un graduat a Harvard que ho deixa tot enrere per viure a la naturalesa de manera austera i autosuficient. Ambdues cintes opten per ensenyar les alegries i llibertats de viure una forma de vida alternativa i ho contrasten amb la figura del “muntanyista pijo que va de progre”.

El documental “American Recycled” mostra la diversitat d’Amèrica amb somriures, música folk i escenes de comunió entre persones que ens fan sentir que, encara que hi hagi guerres, problemes i injustícies al món, també hi ha lloc per un companyerisme i un altruisme genuí. Una peça entretinguda i bon rollista que va donar el tret de la sortida a l’última tarda del festival.

Tot seguit, ens vam endinsar a la sala 3 per veure un altre documental, “Prophet’s Prey”. Segurament, aquesta és la cinta més terrorífica de l’Americana Film Festival, superant, per molt, “The invitation” i “They look like people”. Mentre a la sala del costat el públic reia amb “The overnight”, els espectadors de la sala 3 ens encongíem a les nostres butaques mentre contemplaven una història de por autèntica, cada cop més recargolada i escabrosa.

“Prophet’s Prey” ens situa a l’Amèrica profunda més extremista. Si “American Recycled” mostrava la més lliberal, de forma bruta i espontània amb un ús accentuat de la steady cam, el documental d’Amy Berg ens porta a un poble de fanàtics religiosos i mostra les seves obscenitats amb l’espectacularitat típica d’un documental per la TV. A més, s’utilitza de forma excessiva fragments d’entrevistes-testimoni i el “fals mecanisme del policia infiltrat”, cosa que accentua la seva vessant exhibicionista.

En un poble de bojos, Warren Jeffs, mesies auto-declarat, pederasta, maltractador i assassí brutal, és el rei. Tot això es descobreix simplement mirant la primera mitja hora del documental. Si la introducció d’aquest ja us fa certa basarda, us recomanem que no tireu més endavant. Des del primer minut es repassa la vida d’aquest home, que des que era un adolescent, va sembrar la por al cos dels habitants del seu poble. Endogàmia, rentats de cervell, violacions, amenaces violentes… “Prophet’s Prey” ens fa veure que als Estats Units hi ha lloc per tot tipus de persones i que aquestes autèntiques bogeries segueixen passant a l’actualitat. (El documental es situa sobre els anys 2000). Sortir marejat de la projecció és totalment comprensible.

I per aquest motiu, i amb la finalitat d’alleujar el meu cap de tal aberració, vaig entrar a la sala petita per veure els dos primers episodis de “Togetherness”, sèrie àmpliament descrita i comentada per Roger Navarro en aquest article d’aquí. En aquesta segona temporada, els germans Duplass aposten per seguir amb les temàtiques ja sobradament exposades a la primera i s’endinsen en un terreny agredolç de gelosies i enganys que pot portar molts maldecaps o bé moltes rialles. Ja veurem com continua això.

I ara sí, arribava l’hora crucial: la sessió de clausura! Mentre que a una sala es passava “Take me to the river”, una de les sensacions del festival i a l’altre “They look like people”, guanyadora de Slamdance, una servidora va anar a veure “Trumbo”, dirigida per Jay Roach i escrita per John McNamara. Els dos provenen de films infantils i comèdies esbojarrades, però amb “Trumbo”, han entrat a la lliga dels grans, dels “nominats” a l’Oscar.

Aconseguint el cinquè sold-out del festival (els altres havien sigut per “In Jackson Heights”, dues de “Tangerine” i una de “The Invitation”), els directors del festival, els simpàtics i propers Josep Maria Machado i Xavi Lezcano van agrair una vegada més a públic, premsa, sponsors i coneguts, el seu suport constant i la seva passió. Sense més dilació, i després d’una introducció per part d’un crític de cinema, els primers segons de “Trumbo” van fer emmudir tota la sala.

Una mà decidida tecleja fortament una màquina d’escriure. Mentre sona la fantàstica música creada per Theodore Shapiro (també autor de la banda sonora de “The invitation”), veiem cartells de Hollywood, antics guions i guardons amuntegats en un senyorial despatx de fusta. Dalton Trumbo se’ns presenta així, com un home amb idees fermes, una productivitat desorbitant i un esperit rebel i juvenil que desentona amb el món adinerat en el que viu. Bryan Craston, el famós Walter White de “Breaking Bad” dóna vida a aquest guionista d’or que, després de ser acusat com a fidel col·laborador dels russos i traïdor de la pàtria, és esborrat del mapa “professional”. Tanmateix, Trumbo és un os dur de rossegar, i intentarà desestabilitzar el sistema d’estudis des de dins, signant amb noms inventats i guanyant fins i tot Oscars amb pseudònims. I tot això, sense que ningú sàpiga que ell, un suposat espia, és el que està al darrere de tot plegat.

Com acostuma a passar, quan un guionista actual retrata un guionista de l’època daurada de Hollywood, l’acostuma a escriure ben vestit, ben parlat i amb una facilitat per fer frases enginyoses que pocs mortals poden assolir. ”Trumbo” no escapa d’aquest estereotip, i per això, en les dues hores que dura el film, assistim a un recital d’eloqüència i elegància protagonitzat per Dalton Trumbo. Tanmateix, el director amaneix la seva pel·lícula  amb trames familiars, conflictes amb un notable component emocional i algunes escenes excèntriques i boges, com la que protagonitza John Goodman i que sembla un clar homenatge al seu menyspreable personatge de “El gran Lebowski”.

La nominació de Craston a l’Oscar és més que merescuda. Tanmateix, ens troben davant d’una cinta que podria haver rascat alguna cosa més ja que toca de ben a prop els premis Oscar i tot la part més pudenta de l’industria. “Trumbo” és l’heroi dins d’un mar de taurons, uns peixos que es mengen els uns als altres per tal de seguir regnant. Ben mirat, potser és lògic que el film tampoc tingués tanta visibilitat. Els anys de la Black List s’han deixat enrere o encara hi ha vells ressentiments? Els acadèmics tenen la resposta.

“Trumbo” és un film que fa molta patxoca i que com a clausura deixa a tots un molt bon sabor de boca. És emotiva fins ben acabats els crèdits finals, però alhora és mordaç i intel·ligent. Cinèfils i curiosos gaudiran d’aquesta cinta amb una interpretació principal poderosa i una factura impecable. Hi ha qui dubta de la naturalesa indie del projecte. És la clausura perfecte per l’Americana? Veient que l’any passat “Selma” va esgotar localitats i aquest any “Trumbo” ha aconseguit el mateix, creiem fermament que si no és perfecte, s’hi acosta bastant.

Després de la clausura semblava que ja no hi havia lloc per a més. Tanmateix, a l’Americana encara quedava la sessió nocturna! Els assistents van poder triar entre passar por amb “The invitation”, veure “Cronies” o endinsar-se en la endimoniada ment de James Franco a “Yosemite”. Pel colofó final, vam triar la darrera, esperant una història en la línia de les excentricitats i palles mentals a les quals l’actor en té acostumats.

“Yosemite” és un film petit i intimista que adapta tres contes curts de Franco a la gran pantalla. En els tres relats, un pre-adolescent d’onze anys és enfrontat a la mort, la pèrdua, la sexualitat i el rebuig. Sigui amb ossos al mig del bosc, la pèrdua de la mascota o la impossible superació d’un profund dol, Franco exposa en els seus relats els temes que el van inquietar en la seva pròpia infància. Així doncs, no és d’estranyar que a les tres es faci especial èmfasi en el desig homoeròtic. Tot i que mai, s’explicita de forma excessiva, entreveiem l’obsessió de James Franco per la figura del fal·lus i la seva representació. Sexe i mort, les passions de la vida s’analitzen en aquest film introspectiu fins a límits insospitats que juga amb el tempo de manera arriscada però efectiva.

Gabrielle Demeestere, la directora i guionista, acaba les històries abans que aquestes implosionin, deixant-nos veure només els xup-xup inicial. Cap dels nens passa per una situació transcendental durant el film, però tot el que veuen i senten és crucial en la seva etapa formativa. El desenllaç amb la caça del puma no és més que una altra metàfora que Franco utilitza per explicar, de nou, les seves obsessions i remordiments. “Yosemite” és un experiment interessant que s’ha de veure amb els ulls d’un adult i comprendre amb els d’un infant. Una pel·lícula on silencis i buits són més importants que paraules i sons.

I en sortir de “Yosemite”, poca cosa més quedava per fer. Els cactus que omplien les sales del Girona es van anar recollint i els cartells que anunciaven l’Americana es van retirar. Mentre bevíem una bona Moritz Epidor i brindàvem per l’èxit d’aquesta edició, el nostre cor s’omplia d’emoció i alhora, d’esperança. Un altre Americana acaba, però ben aviat, se’n començarà a pensar un altre! La gent demana pel·lícules indie, el públic vol descobrir nous sabors, vol enfrontar-se a “Tangerine” i a “The invitation”, vol riure amb “People, places, things” i “The overnight”, vol pensar amb “Wildlike” i “Yosemite”. L’Americana 2016 ha deixat un record molt bonic, i conjuntament amb les dues edicions predecessores s’ha establert com un dels records essencials del nostre panell d’emocions de “Inside Out”. Però com deia el nostre teaser oficial, fer l’indie no és una cosa de quatre dies, és un estil de vida, i sigui o no sigui l’Americana, l’indie que porteu a dins, sempre viatjarà amb vosaltres.

Fins ben aviat, Americana. Fins ara, indie.