06 Mar Americana 2016: Un segon dia frenètic
El divendres ha començat amb un mati atrafegat, dues activitats paral·leles han ocupat les primeres hores del dia: per una banda hem tingut una sessió especial on es projectava a joves d’institut Blood Brother, un documental colpidor sobre un noi que en un viatge a l’India descobreix un orfenat amb nens malalts de SIDA i decideix quedarse a ajudar-los, per altre banda en Radium Cheung impartia una Master Class a La Casa del Cine. Ell mateix estaria present una mica més tard per un Q&A a la primera sessió on es projectava Starlet i a la segona on veuríem Tangerine, podem llegir-ne una crítica de les dues feta per Marina Cisa en el següent enllaç.
El meu cap de setmana cinèfil començava amb Cronies, un film on se’ns apropa a la vida de barri d’en Louis i en Jack, dos amics de tota la vida que els persegueix un fet del passat i que sembla sorgir a la superficie quan l’Andrew (un nou amic d’en Louis) provoca involuntàriament els gelós d’en Jack. És evident la intenció inicial de voler mostrarnos la demacració que envolta els tres joves en un barri dels suburbis, però el seguits d’entrevistes als personatges que acompanyen la narració fan trontollar la dramatització dels fets.
Les contradiccions afloreixen quan es fa palpable que la naturalitat no es busca ja que en primer lloc s’està trencant amb la realitat mitjançant el blanc i negre cromàtic i en segon lloc per la continua interrupció de la narració amb el seguit d’entrevistes. Quina intenció hi ha al redera de les preguntes i d’aquesta interlocució? Perquè utilitza el blanc i negre? Fins a quin punt els actors estan actuant? Moltes de les preguntes obtenen una resposta, quan al final del metratge veus que aquell fet que contamina els passat dels protagonistes, és la única veritat de tot el film.
Teniem a continuació l’únic passe de projecció de curts a l’Americana Shorts, on prosseguia el documental de Frederick Wiseman (director de National Gallery) In Jackson Heights. El meu recorregut però va radicar sobre Tangerine, el cinquè film de Sean Baker, un director amb la virtut de situar-se i situar-nos a la mateixa posició que els personatges, evitant tot tipo de prejudici o moralitat. El plantejament del film és potent: la Cindy, una jove transexual sortida de la presó recentment, comença una odissea de lo més particular quan a la seva amiga Alexandra se li escapa que el seu novio li ha posat les banyes. El drama està servit.
En una eclosió de personalitat formal i narrativa, el director es recolza en Radium Cheung (director de fotografia) per mostrar mitjançant un iphone com la venjança més estrident dels últims temps conclou en una mena de judici final dins un Donuts Time. En Cheng explicava a la Master Class que malhauradament havia trascendit més el fet de rodar el film amb un iphone que no tot el contingut en sí; explicava també, que els productors Duplass els quals podrem veure sobre la pantalla al Americana a l’estrena de la segona temporada de Togetherness, els havien dit literalment que els era igual el que fessin mentre ho fessin amb els diners que tenien. Pot ser doncs una bona explicació sobre el perquè del canvi formal des de Starlet fins a Tangerine, del barroquisme despiadat del film o dels excessos de musica i drama que transpira tota la cinta.
Un dels films més esperats arribava a continuació amb Krisha, nom de la protagonista sexagenària que dona títol al film i personatge amb el que patim de principi a final. Comença el film jugant a mantenir les preguntes sense resposta: Qui és aquesta dona i que li ha passat? Perquè hi ha tanta gent en aquesta casa? I perquè tants gossos? Què signifiquen aquests inserts d’imatges? Les preguntes comencen a esvair-se quan poc a poc entres a la narració. Escaladament veiem com la nostre protagonista entra en un cercle viciós dins el caos de la bogeria, ens endinsem juntament amb la Krisha en un infern tortuós i realment difícil de descodificar.
El muntatge, la posada en escena i el disseny de so, cristal·litzen en petits punyals que es van clavant a la fràgil ment de Krisha i que destrossen la seva aparent normalitat. Terrible relat on serem victimes de la bogeria amarga que envolta aquesta casa i que en certa forma recorda el caos del gratacel a High-Rise (film de Ben Wheatley) o el viatge als inferns de Anticristo (film de Lars von Trier).
They look like people, un film de Perry Blackshear, va tancar un dia ple de sorpreses. Amb una introducció de l’actor Macleod Andrews entreveiem el que seria el film, una buddy movie que poc a poc va mutant en un thriller psicològic. Efectivament, es deixa lloc a moments realment còmics amb alguna que altre escena de “col·legues” encara que siguin només un oasis en la tensió gradual que transpira el thriller inherent del film.
Tot i les clares mancances estètiques, el film recau en un guió i unes interpretacions que aconsegueixen fer més digerible el metratge. Malgrat això, el film s’excedeix en minuts en el que podria haver estat mostrat més essencialment en un curtmetratge. És destacable la intenció i les ganes de fer cinema que estan redera la cinta i que al cap i a la fi mou tot el món del cinema independent.