23 Feb L’Americana’15: DIA 4

El diumenge 22 va ser el darrer dia de la segona edició de l’Americana; l’última oportunitat per gaudir d’alguns dels films de la seva variada i notable programació. Com era d’esperar, les cues van ser més llargues que mai i gairebé no s’hi cabia al rebedor dels cinemes Girona. Semblava que tothom tenia ganes de viure una estoneta l’ambient d’aquest festival que es caracteritza per la seva proximitat, el seu bon rollisme i els seus preus assequibles per a totes les butxaques.

La tarda de diumenge s’encetava amb un nou taller d’Americana Kids, pels més petits, la projecció del film Faults de Riley Stearns que ha recol·lectat crítiques molt positives i el documental Rich Hill, guanyador del premi de Sundance en aquesta categoria, entre altres prestigiosos guardons.

Els debutants Andrew Droz Palermo i Tracy Droz Tragos es desplacen fins a Rich Hill, una ciutat deprimida de Missouri als Estats Units, per presentar-nos a tres adolescents molt problemàtics: l’Andrew, en Harley i l’Appachey. Són nois violents, amb problemes per controlar la seva ira i que viuen en condicions penoses. Les seves famílies són terriblement pobres, la majoria estan desestructurades i no tenen ningun tipus d’estabilitat, ni emocional ni salarial. Tanmateix, els protagonistes també resulten ser uns xicots molt valents i ferms als que els hi ha tocat interpretar uns rols adults pels quals encara no estan preparats.

Rich Hill és un documental punyent, cru, directe i a estones estranyament còmic, que ens exposa una circumstància més corrent del que ens pensem. Tot i així, no ho fa de manera totalment realista. Els directors opten per mostrar els fets i les situacions des d’una vessant naturalista. M’explico. El naturalisme, en la literatura, defensa la idea de que l’home està condicionat per l’ambient que l’envolta, la societat i la classe en la que ha nascut. El dia del seu naixement, doncs, se’l condemna a un estil de vida, que res podrà canviar. La seva actitud i manera d’enfrontar-se al món és irrevocable.

El retrat dels tres xicots que ofereix Rich Hill apunta, indubtablement, a aquest tipus de pensament crític. Els realitzadors entrevisten als pares per a que veiem que l’actitud dels nens prové d’ells, ja que quan eren joves, tenien un comportament similar. A més, els dos reforcen la imatge de Rich Hill com una ciutat decadent, pobre i perillosa i contempla als seus habitants com a víctimes de les circumstàncies. En cap cas estic dient que aquesta no és la forma correcta de gravar i presentar un documental, sinó que, aquest és el punt de vista adoptat pels directors i, en aquest cas, funciona francament bé.

Rich Hill m’ha fet pensar en Mommy de Xavier Dolan i en Tyrannosaur de Paddy Considine. Encara que les dues són ficcions, retraten situacions similars a les que apareixen en el documental. Mentre que Dolan aposta per una mirada de tu a tu amb els seus personatges, sense prejutjar-los i “victimitzar-los”, Tyrannosaur també juga en el terreny del naturalisme més dur i cru, per acabar, finalment, amb uns petits rajos d’esperança molt difuminats; qualitat que comparteix amb Rich Hill.

En la meva opinió, Rich Hill es configura com una de les millors peces del festival, i encara que el naturalisme posa certa distància entre nosaltres i els fets retratats, les imatges i paraules se’ns claven a la ment com espases.

Després del documental, es podia triar entre veure la lleugera comèdia Wild Canaries, assistir a l’screening dels primers episodis de la sèrie Better Call Saul (podeu llegir la crítica escrita per Pau Roigé aquí) cortesia de Movistar Series i The Better Angels, la pel·lícula d’ A.J.Edwards, que sembla que es coneix amb el sobrenom de “El deixeble de Terrence Malick”.

Gràcies a la presentació d’un crític cinematogràfic de prestigi, vam saber que Edwards va conèixer a Terrence Malick durant la gravació del making of de El nuevo mundo, i que des d’aleshores van treballar conjuntament en la resta de films d’aquest, sent un el director de la segona unitat i el co-editor i l’altre el director legítim. Ara Edwards s’ha arriscat a anar per lliure, amb el recolzament de Malick com a productor, i el resultat ha sigut la discutible The Better Angels.

The Better Angels és un film amb un repartiment de luxe, per tractar-se d’una òpera prima (Hi trobem Jason Clarke, Diane Kruger i Wes Bentley, entre altres) que explora la infància d’Abraham Lincoln a través de les sensacions, escenes rutinàries, imatges simbòliques i converses filosòfiques. És impossible no veure en el film una descarada influència de El árbol de la vida, un dels films cabdals de Malick que es va endur la palma d’or a Cannes fa uns anys.

Tant per la temàtica com per la fotografia i el muntatge, i fins i tot per l’ús de la música, The Better Angels es converteix en una fotocopia, de menys qualitat i en blanc i negre de El árbol de la vida. Les interpretacions resulten excel·lents, però no deixen d’emmirallar-se en els personatges que Malick va escriure per la seva gran obra. Només fa falta veure el pare, per pensar en Brad Pitt o la mare, per pensar en Jessica Chastain.

Com bé va dir el crític a l’inici de la sessió, The Better Angels és tres cops més Malick que el propi Malick, sentència que es fa palesa quan se’ns presenten aquestes imatges, teòricament, sensorials en un muntatge tan hipnòtic que, et fa perdre de vista l’argument, i en conseqüència, et dediques a centrar-te en les emocions que afloren dins teu. Segurament, aquest és el primer pas de Edwards en la direcció, i estic segura que es deslligarà de l’estil del seu mestre tan aviat com pugui, perquè comparat amb ell, malauradament, té les de perdre.

Per la tercera sessió de la tarda es podia triar entre la joieta experimental Little Feet, el film centrat en les relacions a distància The heart Machine i Selma, la cinta que clausurava amb magnificència el festival. Òbviament, vaig optar per veure el film que aquella mateixa nit es va endur el premi Oscar a la millor cançó original per Glory interpretada per Common i John Legend.

La sala estava a vessar. Aquesta era l’única oportunitat que tenien els catalans de veure Selma abans de la nit dels Oscars i realment hi havia molta expectació. En ser el film de clausura, abans d’aquest hi va haver algun concurs de Movistar Series, els membres de l’organització de l’Americana es van reunir per presentar-se i un dels co-directors del festival, Josep Maria Machado, va fer un petit discurs per agrair als sponsors, als col·laboradors i al públic, el seu suport incondicional.

A les 20:30 va començar la projecció de Selma de la directora Ava DuVernay, que justament era un dels testimonis del documental Life Itself dedicat a la figura de Roger Ebert. Amb una llarga carrera en el món del cinema a les seves esquenes, exercint un munt de rols secundaris i dirigint pel·lícules, tv movies i capítols de sèries de televisió, DuVernay, aquesta vegada, posa sobre la taula el conflicte que va tenir lloc a Selma als anys 60. El doctor Martin Luther King va reunir a un grup de seguidors per a fer una marxa pacífica de Selma fins a Montgomery per reclamar el dret a vot dels ciutadans afroamericans a l’estat d’Alabama. El president dels Estats Units, per això, i altres dirigents inferiors, van intentar impedir l’acció mitjançant les forces policials i altres mètodes violents. La repercussió mediàtica del fet va causar un gran impacte en el país.

Selma, nominada als Oscars a la millor pel·lícula, és un biopic, clàssic i prototípic, però molt ben fet. Les interpretacions de tots els actors són correctes, sobretot la de David Oyelowo, que interpreta al líder de forma realment convincent. La pel·lícula avança a un bon ritme, deixant escenes pel record com la de tots els manifestants intentant creuar el pont, pacíficament. Des del meu punt de vista, Selma va ser una bona clausura per aquest festival: un film biogràfic que convida a la reflexió, que demostra que als americans els hi encanta ressuscitar vells ídols i fer-ne grans històries, i que, de nou, evidencia l’eclecticisme del que anomenem cinema “indie nord-americà”.

Després de Selma, els espectadors que tenien més ganes de fer l’indie van poder triar entre el film d’animació Cheatin’ de Bill Plympton i la comèdia universitària Dear White People, que, juntament amb Selma, formaven un binomi explosiu que explorava el racisme en la societat nord-americana. Si Selma està situada als 60, Dear White People, ho fa a l’actualitat. Visionar-les seguides ofereix la possibilitat d’establir connexions que ajuden a veure si de veritat hi ha hagut tan progrés com es diu.

I així es dóna per acabada una nova edició de l’Americana. I després de l’èxit de públic, la bona acollida i la repercussió mediàtica, estic segura que l’any que ve el festival encara es farà més gran. I es consolidarà com una cita barcelonina i cinèfila ineludible. Aquests dies han servit per demostrar una cosa: El públic català està assedegat de pel·lícules provinents de Sundance i altres festivals independents de Nord-Amèrica. Desitgen veure què hi ha més enllà de les grans superproduccions de Hollywood i quin és l’estat actual d’un cinema que va començar amb les dispars figures de Cassavetes, Woody Allen i Martin Scorsese. Les llargues cues per entrar als passes nocturns de l’Americana en són la prova. No hi ha excusa, apunteu-vos ho a l’agenda, l’any que ve torna l’Americana. I fer l’indie una estoneta mai està de més!