22 Feb L’Americana’15: DIA 3

Durant la tarda del dissabte 21 de febrer, l’Americana ens va oferir un munt de pel·lícules, curts, sèries i altres activitats que van reafirmar el festival com una cita ineludible per tot amant del indie nord-americà. La vetllada d’ahir va tornar a demostrar el fet que a la programació del festival no hi sobra cap de les seves cintes. Absolutament totes tenen una aura particular que les fa úniques i inimitables. Potser trobareu connexions o punts en comú entre algunes d’elles, però realment, cada cinta és un món, una visió subjectiva, una manera d’entendre el cinema. Personalment, us animo a veure la majoria de films que es passen, ja que si ho feu, elaborareu un eclèctic collage que us permetrà contemplar amb claredat com està el terreny del cine indie americà en les seves múltiples vessants.

La tarda es va encetar amb una triple oferta: per una banda hi havia uns tallers dedicats als més petits de la casa anomenats Americana Kids, i per l’altra hi havia dues pel·lícules que havien creat molta expectació. Una era Kumiko: the Treasure Hunter, la fascinant història d’una japonesa obsessionada amb Fargo i dirigida pels germans Zellner, i l’altra era Night Moves de Kelly Reichardt, una directora que va debutar al 1994 amb River of Grass, i de la qual, malgrat tenir una carrera en el terreny de l’indie bastant llarga i significativa, no s’ha estrenat res al nostre país.

Night Moves narra la història de tres ecologistes que decideixen volar pels aires una pressa per tal de cuidar i preservar l’ecosistema del riu de la seva població. El que no saben, és que, el seu acte tindrà conseqüències indesitjades i que aquestes pesaran de forma insuportable sobre les seves consciències.

La directora Kelly Reichardt firma el seu cinquè llargmetratge amb un pressupost més elevat que les seves pel·lícules anteriors, però mantenint la qualitat a la qual ens té acostumats. Tanmateix, aquesta vegada Reichardt no utilitza la seva actriu fetitxe, Michelle Williams, com a protagonista. Per Night Moves, la realitzadora opta per un trio de luxe que es belluga entre el cine més indie i les grans produccions de Hollywood: Jesse Eisenberg (La xarxa social), que justeja en alguns moments però acaba aprovant amb nota, Dakota Fanning (The Runaways), sempre creïble en les seves interpretacions i un més que convincent Peter Sarsgaard (An education).

La grandesa de Night Moves, un film amb un treball d’ambientació i fotografia notables, és que parteix d’una situació rutinària i gens perillosa, però que cada cop es va fent més inestable i imprevisible i acaba en un clímax gairebé asfixiant. El que en els primers minuts sembla una història sense fons protagonitzada per uns personatges massa plans es revela poc a poc, com un fosc relat sobre la culpa, els remordiments i la responsabilitat.

La directora exposa la inseguretat dels seus personatges de manera gairebé violenta i elabora una obscura metàfora sobre les conseqüències derivades d’un acte, teòricament, a favor de la salvació del planeta. Reichardt s’atreveix a mirar la causa ecologista des d’una vessant arriscada i encara va més enllà. S’endinsa en la ment d’aquests, podríem dir, fanàtics, que empesos per la voluntat de millorar el món, malmeten, en part, la seva ànima. Night Moves es converteix en un thriller, que posa en rellevància la impossibilitat de viure tranquil·lament després d’un fet que ha contradit la teva moralitat. No és un relat sobre l’ecologisme, sinó un viatge a les torturades ments d’aquests creients que ho fan tot per la seva causa. En definitiva, és un film molt superior a altres com Promised Land, de Gus Van Sant, que també té com a base una trama ecologista però juga amb uns personatges molts plans i previsibles.

Als voltants de les sis de la tarda, els espectadors van poder triar entre la sessió benèfica del film The Heart Machine (els beneficis de la qual anaven destinats al programa Xemio de la fundació iSYS, dedicada a ajudar als malalts de càncer), l’screening gratuït dels dos primers episodis de la meravellosa sèrie Transparent (podeu llegir la meva crítica aquí), cortesia de Movistar Series, i Dear White People, el primer film escrit i dirigit per l’afroamericà Justin Siemen, que justament ahir es va emportar el Spirit Award al millor primer guió.

Dear White People és una guardonada comèdia universitària que no difereix massa de films com Infiltrados en la Universidad i altres produccions dedicades a un públic jove. Tanmateix, té un element diferencial que la fa destacar per sobre d’aquestes: Parla, amb sinceritat, de les desigualtats entre estudiants blancs i negres, de la tensió que es respira a les residències universitàries i de les mofes que fan els primers envers la cultura dels segons.

En cap cas ens trobem davant d’un film altament reivindicatiu. Més aviat aposta per l’humor fàcil i les trames típiques de les pel·lícules dedicades als adolescents (amor, amistat, bulling, etc), per personatges excèntrics i una mica estereotipats i per jugar amb els referents de la cultura afroamericana. Els més entesos agafaran a la primera tots els acudits relacionats amb Jay Z, Esta abuela es un peligro i altres clixés que en l’era Obama, els blancs han utilitzat per crear una, a vegades falsa, unió amb la comunitat negra. Podríem resumir-ho així: aquest és un film vestit de comèdia gamberra mainstream, però, tracta alguns temes racials de manera punyent.

Dear White People va fer que la gent de la sala esclatés a riure en múltiples ocasions i en general, va fer passar una molt bona estona a tots els espectadors. Ràpidament es va configurar com una de les millors del festival, i amb els diferents premis que ha aconseguit aquest any, segurament és una de les que té més possibilitats d’arribar en sales en un futur pròxim.

Per a la tercera sessió es podia triar entre el film Uncertain Terms, la joia Listen Up Philip, produïda per David Lowery (Aint’ them bodies Saints) i que reivindico com una de les petites meravelles d’aquesta edició i el documental de dues hores anomenat Life Itself, dedicat a la figura de Roger Ebert, el prestigiós crític de cinema.

Després d’una presentació inicial a càrrec del també prestigiós i més que icònic Jaume Figueres, el qual va explicar tantes coses del documental guanyador del premi National Board of Review que gairebé podríem dir que va spoilejar el públic en massa, se’ns va passar aquesta peça audiovisual, que, com bé va anunciar Figueres tenia un punt fort (el recorregut professional del personatge de simple redactor a ser el crític cinematogràfic més conegut del món) i un de més fluix, o, com a mínim, molt més desagradable (el deteriorament físic d’aquest, a causa d’una malaltia crònica).

Ebert va ser un home amb una vida de somni: editor del diari Chicago Sun-Times, crític de cinema, guanyador del premi Pulitzer, etc. Va beure i va patir tots els excessos que va poder en la seva joventut, com si visqués en l’univers de la sèrie Mad Men i va co-presentar durant 24 anys un programa de cinema d’èxit amb el seu “arxienemic”, i alhora, company de professió, Gene Siskel.

Malauradament, i encara que va seguir exercint com a crític fins al dia de la seva mort, escrivint molt sovint en el seu bloc personal i les xarxes socials, al 2006 va sotmetre’s a una dura operació per un càncer de tiroides i des d’aleshores va quedar parcialment impossibilitat, sense les capacitats de poder parlar, menjar i beure.

El director del documental Steve James, bé per fer companyia al seu amic íntim i bé per mostrar allò, a priori, immostrable, omple el metratge d’imatges de la rehabilitació del crític, la seva vida a l’hospital i els seus mètodes i recursos per seguir vivint un temps més. Aviso que no són imatges fàcils de veure i menys de digerir. Per sort, el realitzador les intercala amb un munt de fotogrames dels films preferits de Ebert, fotografies de la seva joventut, tomes falses del seu programa on veiem que ell i Siskel es portaven com gat i gos i discursos de testimonis i amics de l’home tan coneguts com Martin Scorsese i Werner Herzog.

Life Itself és un gran documental que tot cinèfil apreciarà, però que, tocarà l’ànima dels presents més sensibles i impressionables.

Amb la sortida de la lluna van arribar les últimes sessions del dia. A la sala 3 es podia veure de nou Before I disappear, l’ambiciosa i musical pel·lícula inaugural del festival que reconec que es mereixeria un segon visionat per la meva part. A la 2 es projectava l’insòlita, meravellosa i bizarre Buzzard i a la sala principal s’hi passava Wild Canaries de Sophia Takal i Lawrence Michael Levine, en una sessió que oferia, gratuïtament, cerveses Moritz fresquetes per tots els seus assistents.

Si Buzzard va ser la peli “friki” del divendres, podem dir que va ser Wild Canaries la que es va emportar aquest premi el dissabte. Rodada amb molt poc pressupost (els guionistes i directors són els mateixos protagonistes del film) ens presenta una parella de hipsters de més de trenta que viu a Nova York. L’estranya mort d’una vella veïna farà que la noia comenci a sospitar de tots els altres residents de l’edifici i s’obsessioni amb que un d’ells no és aigua clara i està relacionat amb la defunció de la senyora. El seu xicot no trigarà en involucrar-se en aquesta trama de bojos que acaba com una thriller cutre i estrafolari, on ningú encaixa en el seu rol.

I amb Wild Canaries, una comèdia low cost habitada per personatges excèntrics però amb regust a altres pel·lícules molt superiors, la segona jornada del festival (tercera si comptem la inaugural) va concloure. Una vegada més, es va tornar a demostrar que aquesta segona edició està plena de petites “grans” pel·lícules.

Encara teniu un dia sencer per gaudir de les propostes del festival, i veient la qualitat d’aquest, m’atreviré a recomanar-vos tota la programació. Us asseguro que si sou fans de l’indie, no en sortireu decebuts de cap!