22 Feb L’Americana’15: DIA 2

Ahir va ser el primer dia, pròpiament dit, de festival. Des de primera hora de la tarda fins a més tard de mitja nit, els cinemes Girona es van omplir de gent amb moltes ganes de veure cinema indie de qualitat. I l’Americana els hi en va oferir múltiples racions!

Aquest any, el festival ha crescut considerablement en envergadura: hi ha dues noves seccions oficials (Tops i Next), hi ha sessions especials per a nens petits (Americana Kids) i hi ha “screenings” dels pilots de dues sèries que es poden trobar en el catàleg de Movistar Series. Per tal de cobrir tota la programació, aquesta es reparteix en tres sales dels cinemes Girona, que projecten films de manera simultània. Això fa que una servidora i la resta de crítics cinematogràfics haguem de crear un horari estudiat al mil·límetre per veure totes les pel·lícules del festival. D’acord doncs, challenge accepted!

La jornada de divendres va començar cap a les cinc de la tarda amb la projecció de The Better Angels de A.J Edwards a una sala, Uncertain Terms de Nathan Silver a l’altra i Little Feet d’Alexandre Rockwell a l’última. Amb la possibilitat de veure la pel·lícula del deixeble de Malick aquest diumenge, vaig escollir la darrera cinta d’Alexandre Rockwell, director del famós film In The Soup, inclòs en el cicle de l’Americana Back “els nous indies” que es fa a la filmoteca de Catalunya aquests dies.

Little Feet venia acompanyada d’un curtmetratge molt tendre anomenat Harry Grows up. En blanc i negre i narrat únicament en veu en off, el curt explicava la simple però simpàtica història d’un nen petit novaiorquès que s’enamorava de la seva mainadera.

L’elecció d’ajuntar aquest curt amb el film de Rockwell va ser d’allò més encertada per part dels programadors perquè hi ha diversos punts d’unió entre les dues peces. Little Feet també està rodada en blanc i negre (en aquest cas, en 16 mm i amb una fotografia amb molt de gra), els protagonistes de la cinta també són fills del director i guionista d’aquesta i també opta per mostrar una visió naïve del món.

La premissa del film és d’allò més simbòlica: la Lana i en Nico, dos nens amb una vida familiar bastant desastrosa, decideixen anar al mar amb l’ajuda d’un nou amic, en Nene, per tal de deixar en llibertat la seva adorada mascota: un peix. Rockwell ens presenta aquesta pel·lícula de curta durada (una hora escassa) que explora el tema de la relació entre germans i de la importància de la figura materna i paterna. El director ens mostra les conseqüències derivades de l’absència física d’aquests referents i encara que el film aposta per la comèdia desenfadada, l’espectador sent malenconia i fins i tot, tristor per aquests nens que decideixen emprendre un viatge per donar al peix una vida millor.

El film evita qualsevol incursió dels adults en aquesta història de nens que està rodada de tal forma què ens recorda a alguns dels grans títols de la modernitat cinematogràfica i del cinema independent nord-americà dels inicis. Sense anar més lluny, el final de la cinta es pot veure com un homenatge o relectura de la darrera escena de Les 400 coups de François Truffaut. El nen i el mar. El nen que se sent lliure a l’aigua. El nen que per fi està en llibertat.

Per la segona sessió de la tarda, els assistents podien triar entre veure Buzzard de Joel Potrykus, el documental Life Itself i el film Faults, l’opera prima de Riley Stearns. En aquest cas vaig optar per la opció més gamberra de les tres: Buzzard, un film conscientment cutre. Però aquesta és la seva màxima virtud. Buzzard és una astracanada que farà les delícies del públic més freak. Amb la descripció del protagonista ja veureu per on van els tirs: Marty Jackitansky és un desgraciat que viu dels diners que aconsegueix estafant l’empresa en la que treballa gairebé de forma diària, que està obsessionat amb fer-se un guant com el de Freddy Krueger i que escolta heavy metal mentre menja tones de pizza i patates en el seu apartament. Oi que us venen ganes d’en riure-se’n de les seves penúries?

Buzzard és el segon film del director Joel Potrykus, que va sorprendre gratament a l’edició del 2012 del festival de Cinema de Locarno amb la seva opera prima, Ape. Tant aquella cinta com Buzzard estan protagonitzades per Joshua Burge, un autèntic regal per a la vista. No estic dient que sigui agraciat, que no ho és gaire, sinó que les seves dots interpretatives resulten extraordinàries. Potrykus es permet el luxe de posar un pla fix de cinc minuts enmig de la seva pel·lícula on només s’hi veu en Marty menjant un plat gegant d’spaguettis. Encara que sembli carregós, l’escena funciona perfectament gràcies al talent de l’actor. Aconsegueix que ens mantinguem atents mentre assaboreix cada un dels llargs fideus i a més, ens fa riure amb les seves expressions.

Potrykus no es queda enrere en el pla interpretatiu. El seu Derek és un altre freaky adorable que a més té una escena magistral on hi surten una màquina de córrer i un munt de ganxitos. Buzzard és un compendi de rucades molt divertides que complementen una història molt singular que acaba amb un magnífic homenatge a Leos Carax que va molt més enllà de la relectura. Atenció, un friki anda suelto!

A les 8:30 va començar la teca de debò. A la sala 3 feien Night Moves, una de les sensacions del festival i a la 2 feien Cheatin’, l’únic film d’animació d’aquesta edició que està dirigit pel reconegudíssim Bill Plympton (qui comptava amb molts seguidors entre el públic). Abans del film, el crític Joan Pons va elaborar un discurs en el qual va deixar a Plympton pels núvols. Pons va explicar el seu mètode de treball i va alabar la seva capacitat de jugar amb els mecanismes del cinema mut eficientment i d’il·lustrar les emocions de la manera més imaginativa que havia vist mai. Abans del film es va passar el curt Deep End, fet pel mateix Plympton. Si el curt era una petita perla, Cheatin’ era un collaret. Una recopilació de pedres precioses (animacions impressionants) ajuntades totes amb un fil bastant fort (una història simple, amb aires de Terry Gilliam, Fellini i altres, però que s’explicava a la perfecció amb les imatges).

Confesso que no era una gran seguidora de Plympton, però el seu setè llargmetratge em va sorprendre molt gratament. El realitzador i dibuixant entén a la perfecció per a què serveix l’animació en el cinema: per a mostrar coses que són impossibles de fer amb actors de carn i ós. Plympton utilitza l’animació per crear autèntiques meravelles oníriques, per a exposar, exterioritzar, els sentiments d’una manera que ni les paraules ni les expressions facials poden fer. Quan Plympton dibuixa recargolades metàfores per posar una sensació en imatges, nosaltres les entenem, de manera increïble. Sense necessitat de veu en off, ni de diàleg.

Plympton demostra que amb les imatges n’hi ha prou per mostrar una història. Treballant amb els codis del cinema mut, tot ens ho fa entendre per dibuixos, i això el converteix no només en un gran dibuixant i creador visual, sinó en un gran guionista. Cheatin’ explica la història d’una infidelitat a través d’animacions surrealistes, poètiques i profundes. Plympton ens introdueix en un món on tot és possible per explicar-nos, finalment, que l’amor pot amb qualsevol cosa.

Última sessió del segon dia de l’Americana: A la sala 2 teniem Rich Hill, a la 1 teniem el binomi Fargo + Kumiko, the Treasure Hunter (podeu llegir el text que li vaig dedicar aquí) i a la 3 teniem Listen Up Philip, un dels plats forts daquesta edició. Amb l’esperança de que molts fanàtics de l’indie se sentissin atrets per veure conjuntament l’obra mestra dels Coen amb l’estranya però meravellosa Kumiko, vaig optar per acabar la jornada veient la dramèdia Listen Up Philip, del cada cop més conegut, Alex Ross Perry. Amb el seu tercer film, el director es configura, com bé va dir el crític que va presentar la sessió, com un fill bastard de Woody Allen i Wes Anderson.

Listen Up Philip és una pel·lícula que segueix d’aprop un novel·lista depressiu, egocèntric i en estat de crisi existencial permanent anomenat Philip i interpretat per Jason Schwartzman (Academia Rushmore). En Philip no és un excèntric ni parla pels descosits com els alter egos de Woody Allen, però si que viu a Nova York i la seva relació amb les dones és totalment destructiva. No els hi fa mal conscientment, però la seva necessitat egoista de ser estimat, alabat i comprès, les allunya inevitablement.

Al voltant de Philip orbiten una sèrie de personatges molt ben definits, amb uns blackgrounds interessants i que obeeixen els estereotips del cinema indie actual. Per una banda, hi ha la seva xicota, una estupenda Elisabeth Moss (Mad Men), que se sent asfixiada, i amb raó, per Philip, i per altra banda hi trobem el personatge de Jonathan Pryce (Brasil), que ve a ser una mena de Philip amb trenta-cinc anys més i els defectes encara més accentuats.

Encara que el film es tituli Listen Up Philip, Alex Ross Perry no deixa que aquest aclapari tot el protagonisme de la pel·lícula, i per tant, podríem dir que aquesta es divideix en segments, i cada un d’ells, està dedicat a un personatge diferent. Aquest és un dels motius pels quals la veu en off té tanta presència en aquest film. Encara que resulti excessiva a estones, aquesta es revela com el mecanisme ideal per Ross Perry per entrar en el cap de tots els personatges i explicar als espectadors com pensa cada un d’ells. El director no vol deixar els personatges a la mercè d’interpretacions subjectives, i per tant, utilitza aquest recurs per imposar el seu condescendent pensament envers les accions que tots ells emprenen.

Listen Up Philip és encara, una de les primeres mostres del molt que pot oferir realment Alex Ross Perry. En acabar el film és inevitable pensar en Annie Hall o en The Royal Tenenbaums, però des d’aquí us asseguro que ben aviat es deslligarà dels seus referents i es farà un nom per ell mateix. El director nord-americà té un estil propi atractiu, proper, singular i amb molt de potencial.

I amb aquest film, més que notable, la meva jornada va acabar i fent un recompte mental ràpid vaig adonar-me que la qualitat estava augmentat de manera exponencial! Les pel·lícules del festival em sorprenen sessió rere sessió i intueixo que el millor encara està per arribar. Així que us animo a seguir venint al festival per a que també aneu descobrint les joies que s’hi amaguen!