06 Jul It comes at night
Aquest divendres s’estrena un dels títols indies més prometedors de la temporada: It comes at night. El segon llargmetratge del director Trey Edward Shults, un film que ronda entre el terror psicològic i el drama familiar de supervivència, beu molt de la seva òpera prima Krisha, projectada en la segona edició de l’Americana, que ens va impactar per la contundent aposta entre el terror familiar i el psicològic. Aquesta vegada amb la productora A24 i un càsting amb cares reconegudes com la de Joel Edgerton, Carmen Ejogo, i fins i tot amb Christopher Abbott (brillant protagonista de James White) ha volgut apostar fort i anar més enllà.
Una infecció mortal de causes desconegudes, té atemorits als protagonistes que tancats a casa seva mantenen un estricte protocol per evitar qualsevol contacte amb l’exterior. Tant en la posada en escena claustrofòbica (més de la meitat del film es desenvolupa en interiors) com en la maduració pausada dels conflictes, veiem que l’arrel de totes les problemàtiques gira al voltant de la desconfiança. Fins i tot arribaran a desconfiar d’ells mateixos, ara bé, sota la forta tutela d’en Paul (Joel Edgerton) no hi pot haver cap indici d’infecció, ja que posar en perill a la seva família no sembla una opció concebible.
Si bé seguíem el personatge de Krisha en l’anterior film del director, a It comes at night es parteixen el protagonisme el pare de família i el seu fill Travis. Aquesta dualitat juga a favor de l’acció, no obstant això el que s’aconsegueix és multiplicar les preguntes sense resposta que es van formulant. Shults s’arrisca molt perquè no dóna peu a una línia ferma entre els gèneres del mateix film, sembla que el terror porti la batuta al llarg de la narració però no és així, tant el drama íntim o familiar, com el thriller sorgeixen constantment. No estem davant d’un film de terror clàssic, ni d’un drama familiar habitual. Precisament aquesta barreja que dóna molta riquesa a gran part del film, acaba suposant un problema no podent abastar-ho tot. S’obren tantes possibilitats, hi ha tantes incògnites que sembla “incomplet”.
Tot i acabar amb un regust amarg, és encomiable el futur que li espera a aquest director estatunidenc, la seva particular forma de tractar tant de prop els entorns familiars i d’exposar-los al límit el converteix en un director amb segell propi. Haurem d’estar atents al que ens pugui oferir en un futur aquesta promesa indie.