21 Jan Gener indie 2016: “La gran apuesta” i “The end of the tour”
Comença un nou any i per encetar la secció d’estrenes del 2016 us portem dues cintes americanes nominades a alguns dels premis més prestigiosos de cinema: Els Oscar i Els Independent Spirit Awards. Avui analitzem “La gran apuesta” d’Adam McKay, una comèdia despietada sobre brokers, finances i la crisi immobiliària i “The end of the tour”, un cinta que explora els límits de l’entrevista i ens mostra una conversa sense pèls a la llengua entre un periodista de “Rolling Stone” i l’escriptor de “La broma infinita”, David Foster Wallace. Ambdues cintes s’alcen com el millor de la cartellera actual, així que us instem a veure-les. Comencem!
La gran apuesta (Adam McKay, 2015)
A mitjans dels anys 2000, un grup d’economistes americans preveuen un futur col·lapse en el sector de la vivenda que portarà a la creació i posterior explosió d’una bombolla immobiliària. Guiats pel seu instint, intentaran anar contra el sistema i sortir airosos de la crisi imminent; però els bancs, els mitjans de comunicació i les grans corporacions no els hi ho posaran gens fàcil.
“La gran apuesta (The Big Short)” és el darrer film del director i guionista nord americà Adam McKay. El realitzador és conegut, sobretot als Estats Units, per dirigir un seguit de comèdies absurdes protagonitzades per Will Ferrell. Tot i tenir molt d’èxit al seu país d’origen, McKay mai havia entrat amb força al mercat internacional. Amb “La gran apuesta” ho ha aconseguit. I és que la cinta, és tot un esquer pels premis Oscar.
El guió, escrit pel propi McKay amb ajuda de Charles Randolph està basat en un llibre de Michael Lewis, escriptor de “Moneyball” i “The blind side”. Ambdues novel·les també van ser adaptades a la gran pantalla fa uns anys i es van endur un porró de nominacions als Oscar. Si això no fos prou, McKay ha triat a un grapat estrelles de primer grau per protagonitzar la seva cinta: Christian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling i Brad Pitt. Els quatre tenen reputació de ser els millors intèrprets de la seva generació i han obtingut diverses distincions en el món del setè art. La cirereta del pastís la posa el senyor Pitt, exercint, a més, de productor de la cinta. (Recordem que l’actor ja va ser productor de les guardones “Infiltrados” (Martin Scorsese, 2006) i “12 años de esclavitud” (Steve McQueen, 2013).
Amb tants elements fàcilment premiables no ens estranya que el film hagi obtingut 5 nominacions als premis (millor film, director, guió adaptat, muntatge i actor secundari per Christian Bale). Tanmateix i com ja va passar als Globus d’or, augurem que aquesta serà una de les cintes perdedores de la nit. Ara per ara, són simples suposicions així que no entrarem amb més profunditat en el tema.
El que sí analitzarem és la pel·lícula en sí, que es configura com una espècie de comèdia hilarant al voltant de la crisi financera. El repte és atractiu i la cinta, tot i durar més de dues hores, passa d’allò més bé. Tanmateix, hi ha alguns aspectes del film que no ens acaben de convèncer.
Per una banda, McKay pensa que, per elaborar una comèdia al voltant de la bombolla immobiliària abans ens hem de saber al peu de la lletra tots els termes econòmics que la rodegen. Gran error. A les primeres escenes de la cinta ens bombardegen amb tecnicismes i definicions que, òbviament no acabem d’entendre i un cop explicat tot aquest argot indesxifrable, els personatges l’utilitzen com si fos la seva llengua mare durant la resta del metratge. Aquestes persones que xerren i xerren sobre economia, finances i negocis, es transformen, als nostres ulls, en autèntics extraterrestres que parlen en swahili. No sabem molt bé amb què negocien, què guanyen i què perden. Només sabem que passen coses i són dolentes.
Aquesta sensació de no entendre res ens porta a pensar que som “estúpids” i que no tenim el nivell intel·lectual suficient per seguir el fil de la cinta. McKay remarca la nostra inferioritat respecte aquests brokers posant en escena celebrities d’estar per casa que ens expliquen, amb metàfores infantils, diversos termes financers mentre prenen una copa o juguen al black jack. Clarament el director ho ha orquestrat tot per fer la gracieta, però el resultat ens produeix certa frustració.
A més, ens és impossible escapar d’aquest sentiment, perquè tota la cinta està impregnada pel tema econòmic. Els quatre protagonistes, tot i tenir perfils molt sucosos, només tenen una vida: la professional. Els números, la banca i els diners ho són tot i només els podem veure través del prisma del negoci financer. Una veritable llàstima, perquè donaven molt de sí. Com es comporta el xuleta d’en Ryan Gosling a casa seva? Què ha portat a Steve Carell i a Brad Pitt en aquest estat? I com ha arribat Christian Bale a la posició benestant en la que està ara? Bé és cert que McKay els confereix a tots algun tret característic, però ens quedem amb ganes de molt més. Amb ànsies de veure què hi ha darrere d’aquests brokers, tret d’alguna afició o neura estranya.
“La gran apuesta” és un producte a cavall entre “El lobo de Wall Street” (Martin Scorsese, 2013) i “Margin Call” (J.C.Chandor, 2011). Tanmateix, li falta el millor d’ambdues cintes: la festa i el descontrol de Scorsese i el guió completament comprensible i entenedor de J.C.Chandor. Explicar la crisi financera a la humanitat no és fàcil, i més, si es vol fer en un to còmic. McKay ho ha intentat, però el seu guió necessitava un polidor, un depurador de la talla de Sorkin, el qual tendeix a centrar-se en l’aspecte personal dels personatges per deixar de banda allò més professional.
“La gran apuesta” brilla en el muntatge, la música, alguns moments hilarants que s’escapen de l’argot financer i en unes interpretacions entregades. És una cinta que clarament es pot gaudir; no obstant, us assegurem que sortireu de la sala preguntant-vos què era el DCO, els swaps i un munt de paraulotes impossibles d’entendre pels simples mortals.
The end of the tour (James Ponsoldt, 2015)
I parlem ara de l’estrena indie de la setmana, “The end of the tour”; un film que ha meravellat a l’equip de l’Americana. La cinta arriba a les nostres sales després de passar per un seguit de festivals de cinema i aconseguir dues nominacions als Spirit Awards: millor actor protagonista per Jason Segel i millor guió per Donald Margulies.
“The end of the tour” és una adaptació fidel del llibre “Although of Course you End Up Becoming Youself” en el qual el periodista David Lipsky exposa els seus records envers una conversa que va mantindre amb l’escriptor David Foster Wallace. El guionista Margulies, va llegir la novel·la i encantat la va convertir en un guió cinematogràfic. El propi Margulies va passar el text resultant a James Ponsoldt, ex-alumne seu a Yale, sabent que el cineasta era un fanàtic de Wallace. El realitzador va acceptar rodar la pel·lícula i es va avocar de ple en el projecte. El resultat és una petita joia indie que esperem que no passi desapercebuda ja que rere el seu embolcall hipster s’amaga una història plena de veritat; un cant a la vida, l’amistat i a la naturalesa humana.
“The end of the tour” s’estructura al voltant d’una entrevista. No hi ha una prep ni una post. La trama és la conversa en sí. Tanmateix, resulta tan reveladora, eloqüent i significativa que més val que se centri només en aquesta. Lipsky arriba a la casa de Foster Wallace en cotxe. El periodista de “Rolling Stone” només busca una història sucosa. Foster Wallace sembla que hagi acceptat aquella entrevista per deixar constància d’algunes coses i aconseguir un acompanyant pels últims dies de la seva gira de presentacions. El que primer comença com una conversa cordial es va convertint, poc a poc, en un diàleg sincer, un seguit de confidències sobre l’amistat, l’amor, el sexe, la mort i l’esperança. Entrevistador i entrevistat, desconeguts en un principi, obliden els seus rols per convertir-se en companys de viatge. I aquells dies junts deixaran una petjada inesborrable en ambdues persones.
A mida que avança la trama, i per tant, la conversa, Foster Wallace se’ns descobreix com un ésser complex, sentimental i polièdric. A través de les preguntes de Lipsky, cada cop més profundes i personals, el veritable Wallace va apareixent i lluny de ser un intel·lectual excèntric, es configura com una persona de carn i ós. El millor de tot és que a “The end of the tour”, l’entrevistador no es converteix en un simple espectador passiu del show de Foster Wallace. Lipsky s’involucra des de la primera pregunta, convertint-ho en un diàleg a dues bandes i també revela les seves pors i febleses. El que en principi era un encàrrec per una revista cool es converteix en un esdeveniment transcendental pel periodista. Hi ha un abans i un després de David Foster Wallace.
En aquests últims anys hem vist moltes cintes centrades en l’art de l’entrevista i el reportatge. Sense anar més lluny, fa uns mesos se’ns va presentar “Life” d’Anton Cobijn. Tanmateix, ninguna té tanta genuïnitat ni ànima com “The end of the tour”. Ponsoldt sap que el resultat final que llegim a les revistes i els diaris no reflecteix l’entrevista autèntica. És un text manipulat i editat pel redactor per tal de fer-lo atractiu i sucós. Per aquest motiu, el director pren la decisió de no eliminar cap moment “avorrit”, “dubitatiu” o “insignificant” de la conversa real. Un cap de setmana té moltes hores i no en totes Foster Wallace va dir “frases brillants i reveladores”. Ponsoldt també ens deixa veure què va anar malament i fins a quin punt, Lipsky es va haver d’ exposar per tal de poder treure la veritable personalitat de l’escriptor a la llum.
Si necessiteu més raons per visionar “The end of the tour” aquest cap de setmana, podem assegurar-vos que els actors protagonistes estan en estat de gràcia. Eisemberg fa del entrevistador, mentre que Segel interpreta a l’enigmàtic escriptor. Jesse Eisemberg interpreta un tipus de personatge ja bastant prototípic en el seu repertori. La seva actuació és correcte i solvent i aplana el terreny per l’autèntic descobriment de la cinta: Jason Segel. El Marshall de “How I met your mother” es transmuta a la perfecció en aquest intel·lectual ple de dubtes i contradiccions i elabora un retrat emotiu, simpàtic, fràgil i verídic de l’escriptor. Si els premis fossin justos, l’Spirit Award hauria de ser per ell. Del no res, crea un personatge pel record.
L’última escena de “The end of the tour”, amb la música de Brian Eno, emocionarà als més sensibles, ja que el director opta per fer un homenatge optimista i vital de l’escriptor, el qual es va suïcidar l’any 2008. [No és cap spoiler ja que s’esmenta al primer minut de la pel·lícula]. Tanmateix, la cinta també impacta per la seva veritat i per com exposa el més bell de l’art de l’entrevista. Una interview pot ser freda i distant. Pots passar mitja hora amb una persona i tractar-la com una simple font de paraules, com un treball més per a la teva publicació. Tanmateix, també pot ser un procés més íntim i subjectiu. Potser has conegut al teu entrevistat dos minuts abans, però pots intentar construir una conversa. Un diàleg genuí en el qual els rols es difuminin i cap dels dos estigui guiat per objectius monetaris o promocionals. Una experiència com la de Lipsky i Foster Wallace és difícil d’emular. No obstant, els que tinguin el plaer de viure-la, reconeixeran que és un esdeveniment life-changing.
I fins aquí la secció d’estrenes indie de la setmana. Ben aviat, tornarem a la càrrega amb noves pel·lícules. I com sempre, les comentarem de forma crítica, sincera i natural. Fins aleshores, feu molt l’indie!