28 Dec Desembre indie 2015: “El desafio (The walk)”

El passat dia de Nadal, la cartellera ens va deixar un títol digne de menció: “El desafio (The walk)”. Si bé és cert que no podem definir la cinta com “una estrena indie”, sí podem assegurar-vos que és una gran deutora del documental “Man on Wire”, guardonat al festival de Sundance, als BAFTA, als Spirit Awards i finalment, als Oscars. Al bloc de l’Americana considerem oportú escriure quatre paraules entorn la darrera incursió cinematogràfica de Robert Zemeckis, i així, de pas, reivindicar el documental del 2008 dirigit per James Marsh.

Tant “El desafio (The Walk)” com “Man on Wire” expliquen amb tota mena de detalls la fita més important en la carrera professional de l’equilibrista Philippe Petit. Petit, un funàmbul francès excèntric amb ganes de superar-se a si mateix, decideix creuar les dues torres bessones de Nova York abans que estiguin completament acabades. Per dur a terme aquesta experiència esbojarrada, s’alia amb uns quants artistes i amics fidels i junts, aconsegueixen que l’objectiu de Petit es compleixi i la seva performance faci història.

Ambdues pel·lícules segueixen un mateix patró, el que converteix “El desafio (The Walk)” en una fotocopia en 3D del documental de Marsh. “Man on Wire” intercala declaracions de Petit i els seus còmplices amb imatges de la missió secreta. Algunes d’elles són ficcionades amb actors, però la gran majoria són imatges d’arxiu, gravacions reals que els amics del funàmbul o la premsa van fer mentre aquest es preparava i realitzava la seva performance. La manera de narrar de Petit és apassionant. L’home transmet entusiasme, perillositat i fervor amb cada síl·laba i pas per pas, explica tot el procés. Ja només pel to i l’entrega de Petit i les imatges reals de l’entrenament, el documental ja val la pena. Tot i així, Marsh ens reserva una sorpresa. Els esdeveniments estan desordenats i entre mig de la trama de les torres bessones s’insereixen records d’infància, de joventut i preparacions anteriors del pla. Que la narració dels fets per ordre cronològic es vegi alterada cada cert temps fa que l’espectador desitgi més arribar a la culminació d’aquests i per tant, estigui el doble d’atent.

“Man on wire”, documental guanyador de l’Oscar el 2009 explica el trajecte de Petit de manera dinàmica i fantàstica. Des del primer pla, amb Petit dient que clavava claus a la caixa que guardava LA CORDA com si fos el seu taüt, fins a l’últim, estàs enganxat sense remei a la cinta i et deixes arrossegar per les paraules plenes de vida del funàmbul. Com a apunt, abans de passar a parlar de “El desafio (The Walk)” pròpiament, hauríem de felicitar a Marsh per evitar discursos moralistes, nostàlgics i d’homenatge cap a les torres bessones. Tenint en compte que Philippe Petit també va creuar Notre Dâme i va fer moltes altres coses, el director demostra a tothom que la seva cinta no s’ha concebut com una lloança al World Trade Center.

I aquest és un dels grans errors de Zemeckis i el seu film “El desafio (The Walk)”. Que aquest es reserva masses minuts de metratge a enyorar, lloar i plorar la desaparició de les torres bessones, que tendeix a recrear-se quan vol mostrar la “bellesa” aparent del World Trade Center i que americanitza la història fins al punt que tots els personatges (o gairebé tots) parlen en anglès. Si bé és cert, que mirant el documental, ens adonem que Petit té una obsessió pel idioma anglosaxó, és molt estrany que al film, ell i la seva xicota parisenca parlin en anglès entre ells. Zemeckis i el seu equip tenen clar quin és el seu target i mercat i per això intenten que una història protagonitzada per francesos, s’assembli el màxim possible a un relat que segueixi el “American Way of Life”.

Aquesta tendència a l’americanització ha portat al director de càsting a triar un actor protagonista que tot i que s’hi escarrassa i aprova amb nota, és una elecció discutible: Joseph Gordon Levitt. En cap cas desmereixo el treball de Levitt. Interpretar a Petit no és feina fàcil: sobreactua, té un accent impossible i sembla una caricatura d’ell mateix. El nord-americà ho clava a les mil meravelles i s’ho juga tot interpretant aquest funàmbul una mica tocat de l’ala. La resta d’actors del repartiment, han sigut triats amb un criteri diferent: la seva semblança amb la persona real que interpreten. És meravellós comprovar com gairebé tots són idèntics als testimonis reals i que, actors “desconeguts”, poden dur sobre les espatlles part del pes de la trama. Ben Kingsley és un punt i a part. L’anglès interpreta un paper anecdòtic però simpàtic.

Per què he dit abans que “El desafio (The Walk)” és una fotocòpia en 3D de “Man on Wire”? Doncs perquè Zemeckis i el seu equip no s’escarrassen gaire en trobar una nova fórmula per explicar la història. Meravellats pel format del documental, reprodueixen pas per pas, frase per frase, la seva estructura. Gordon Levitt, des d’un edifici alt de Nova York, explica amb les mateixes paraules que Philippe Petit com va conèixer les torres, com va anar tot el procés, si va tenir por o no, les sensacions que li va transmetre l’experiència… La veu en over mimètica de Joseph Gordon Levitt ens narra la pel·lícula de la mateixa manera que el documental. I com ja vèiem a “Man on Wire”, les declaracions s’intercalen amb escenes del cop. I totes elles estan copiades directament del material d’arxiu. No hi ha espai per a la invenció o la interpretació lliure. “El desafio” és “Man on Wire” però amb un noi “atractiu i famós” fent de protagonista.

Quina és doncs, la fortalesa de “El desafio (The Walk)”? Per què s’ha rescatat una història que ja va ser explicada fa tant poc, i es torna a presentar sense aportar dosis de sorpresa i novetat? Zemeckis confia en el factor 3D i l’espectacularitat que “Man on Wire” no podia mostrar. També deu pensar que un volum important d’espectadors potencials no saben de l’existència del documental. I per suposat, Gordon Levitt, les torres bessones i unes imatges de vertigen són un bon reclam a la cartellera nadalenca.

No direm que “El desafio” és una pel·lícula dolenta perquè estaríem mentint. El film entreté, tots els actors s’entreguen al màxim i, per qui no ha vist “Man on Wire”, és una de les històries més fascinants a descobrir. Hi ha l’element del risc, del contrarellotge, el somni de voler aconseguir allò impossible, un protagonista excèntric… té molts factors saborosos per aquells àvids de sensacions extremes. Tot i així, i com a militant de cinema indie, recomano abans recuperar “Man on Wire” que anar a veure aquesta superproducció al cinema. Tanmateix, si ho feu, no sortireu decebuts de la sala. Només la melancòlica mirada a les torres bessones us podria fer bullir una mica la sang.

I fins aquí la nostra secció d’avui! Ben aviat, encetem un nou any i desitgem que el 2016 estigui ple de bon cinema independent nord-americà! Bon any a tots!