Octubre indie 2015: “Yo, él y Raquel” i “Slow West”

Octubre indie 2015: “Yo, él y Raquel” i “Slow West”

Un cop passada l’allau del festival de Sitges, al bloc de l’Americana iniciem una secció nova en la qual repassarem les estrenes indies de la cartellera. Serà un resum quinzenal centrat en explorar els secrets, les fortaleses i també les febleses d’algunes de les millors pel·lícules independents que per fi han arribat a les nostres terres. Per aquest primer article, tenim l’honor d’indagar en les profunditat de dues cintes molt potents: Yo, él y Raquel (Me and Earl and the Dying Girl) i Slow West. Ambdues van ser premiades al festival de Sundance a principis d’any i posseeixen un estil innovador, personal, tragicòmic i a estones, surrealista. Resumint: tenen un toc molt indie, cosa que ens encanta!

YO, ÉL Y RAQUEL (Alfonso Gómez-Rejon, 2015)

Yo, él y Raquel és el segon film d’Alfonso Gómez-Rejon, un realitzador amb una llarga carrera en el terreny televisiu. Entre la seva filmografia s’hi troben alguns capítols memorables de Glee com “Born This Way”, “Michael” i “The Break-up”, altres d’American Horror Story, un de The Carrie Diaries i fins i tot el pilot de Red Band Society. Què podem intuir d’això? En una primera instància, que és col·laborador habitual de Ryan Murphy. En una segona, que sent especial interès per participar en projectes que involucrin adolescents i que tractin temes profunds com la malaltia, la marginalitat i l’amistat que sorgeix dels llocs i moments més inesperats.

Així doncs, no ens resulta estrany que el director s’hagi enamorat bojament del guió de Jesse Andrews i l’hagi portat a la gran pantalla amb molta cura i tendresa. El que va néixer com una novel·la adolescent l’any 2012, escrita pel mateix Andrews, s’ha convertit, gràcies a Gómez-Rejon, en una joieta indie. Fugint del sentimentalisme pur i del cinema més teen i crispeter, el realitzador ha elaborat una peça única mereixedora dels seus premis al Festival de Sundance: el U.S. Grand Jury Prize: Dramatic i el premi del públic al millor drama nord-americà.

Greg Gaines és un adolescent que desitja viure una existència tranquil·la. Tot i ser molt original i realitzar pel·lícules-homenatge amb el seu millor amic, Earl, el seu propòsit és passar completament inadvertit a l’institut. Quan a Rachel, una companya de classe, se li detecti un càncer terminal, la mare d’en Greg l’obligarà a establir una relació amigable amb ella. Encara que els primers dies siguin forçats i estranys, els dos joves, ràpidament, sentiran afecte un per l’altre i teixiran una profunda amistat.

Yo, él y Raquel és una dramèdia extrema. Transita entre la comèdia hilarant i el drama lacrimogen, així que l’audiència ha d’estar preparada per riure, però també per plorar. Les escenes surrealistes, bizarres i en cert punt, naïve, que trobem a l’inici de la cinta es van diluint a mida que la trama avança. El drama del càncer guanya terreny a la comèdia teen i l’espectador es va encongint cada cop més a la seva butaca degut a la feixuga carrega emocional de la història. La malaltia mai és un tema fàcil, i més si els joves són els afectats. Tot i així, la pel·lícula s’atreveix a mirar-la sense por i amb ulls optimistes. I aquest és el valor diferencial de Yo, él y Raquel: és una cinta que s’enfronta a una de les realitats més crues que hi ha sense complexos i amb esperança.I a més, ens parla de molts temes relacionats amb la joventut que altres cintes indie, com la meravellosa Las ventajas de ser un marginado (Stephen Chbosky, 2012), han explorat amb anterioritat.

Un dels punts forts de Yo, él y Raquel és la seva posada en escena. Les primeres seqüències de la cinta ens mostren un imaginari audiovisual amb quelcom d’únic, però també amb moltes reminiscències a l’estètica de Wes Anderson: colors vius, personatges freak, ús de plans zenitals i un gust especial pel pla seqüència i el tràveling. Gómez-Rejon podria haver-ne fet un ús excessiu, però la veritat és que es reserva aquests mecanismes fílmics per comptades escenes, meravelloses i plenes de significat. En algunes, la càmera gira i gira pel set veient les reaccions dels personatges a temps real, de forma caòtica i sorollosa, cosa que crea, inevitablement, un efecte “realista”. En altres, es queda quieta, enregistrant converses punyents que van de la rialla a la llàgrima. Sense dubte, s’ha realitzat un treball impecable de planificació durant la pre-producció i es veu reflectit en el resultat final.

L’altre punt a destacar és el seu to únic: esbojarrat, fresc i desconcertant. Greg, el protagonista, interpretat per Thomas Mann, és un noi lleig (tan que ens resulta simpàtic), creatiu i solitari; un looser en tota regla. Sempre parla de més i té un talent especial per fer remakes “xorres” de vells clàssics com À bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1960) i Les 400 coups(François Truffaut, 1959). No és un hipster. És una rara avis, com també ho són Earl i Rachel. Durant el metratge veurem créixer aquest Greg. Aprendrà a obrir-se els altres i a acceptar les seves responsabilitats. Rachel també rebrà lliçons, molt més dures i difícils, que la faran abraçar el seu destí amb uns altres ulls. Pel que fa en Earl, podem assegurar que és el gran oblidat de la trama.

Yo el y Raquel 2

Aneu amb un paquet de mocadors a veure Yo, él y Raquel. La pel·lícula comença amb un avís explícit, però ens sembla tant absurd que no ens el creiem. Comencem a riure a la segona escena gràcies a les sortides de to d’en Greg i ens pensem que estem davant una comèdia boja. Però, poc a poc anem descobrint les capes de dolor que s’hi amaguen, els missatges d’esperança i alhora, de desesperança i l’ànima se’ns va omplint de malenconia i alegria a parts iguals. És una experiència demolidora, una “wrecking ball” que som incapaços de veure venir. Tot i així, patir aquest xoc emocional val completament la pena. Una cinta valenta en temps de covardia Hollywoodense.

SLOW WEST (John Maclean, 2015)

La segona pel·lícula que ens ocupa és Slow West, el debut cinematogràfic de l’anglès John Maclean, un home que durant els anys 90 va formar part del grup indie-rock The Beta Band. La seva primera incursió en el món del cinema de moment li ha atorgat un guardó al festival de Sundance: el premi del jurat a la millor pel·lícula de ficció (en l’apartat de World cinema) i un altre al festival de Sitges com a millor director. No està pas malament per ser un cineasta novell!

Maclean és el guionista i realitzador de Slow West, un western pausat, crepuscular i a estones surrealista. Com a dada curiosa, us podem dir que va fer esclatar en rialles al públic de Sitges en més d’una ocasió, cosa que pensàvem que estava reservada a les cintes més gore i escabroses del certamen. Slow West, estrenada el 16 d’octubre, és una visió molt personal del gènere del Western. Sembla que l’escocès Maclean hagi seguit de prop l’evolució d’aquest, i, influenciat per el tempo, l’aura i les històries de El asesinato de Jesse James a manos del cobarde Robert Ford (Andrew Dominik, 2007), Valor de Ley (Germans Coen, 2010) i Ain’t them bodies saints (David Lowery, 2013), hagi elaborat una petita faula amb tocs hilarants.

Solw West

Jay Cavendish, un adolescent escocès, viatja als Estats Units per retrobar-se amb la Rose de la qual n’està bojament enamorat. Tanmateix, no sap que està buscada per la llei. Pel camí es troba amb Silas, un curiós i esquerp foragit que no obeeix a ningú tret de si mateix. Entre els dos saltaran espurnes, però Silas, intrigat per l’esperit bondadós del noi, l’ajudarà a reunir-se amb la seva estimada.

A Slow West trobem doncs, els elements més reeixits dels westerns actuals. Per una banda hi ha una relació amistosa entre un cowboy “vell” i “malcarat” i un nen amb un somni, embarcat en el procés de convertir-se en adult (coming-of-age). Per una altra, hi ha la història de dos amants que s’han de retrobar i un mal que els ho posa difícil: ella està atrapada a casa i ell farà tot el possible per salvar-la del seu fatal destí. I per últim, hi ha aquesta atmosfera crepuscular que últimament ens resulta molt familiar. Música melancòlica interpretada per violins (a càrrec de Jed Kurzel), una fotografia precisa i clara, una iconografia marcada i una predilecció pels plans on la natura i el paisatge s’imposen als personatges. Aleshores, què ens aporta de nou Slow West?

Slow West 2

Sense dubte és aquest humor surrealista, hilarant i més propi d’anglesos que d’americans que poques vegades hem vist en els westerns (a excepció del blockbuster familiar El llanero solitario (Gore Verbinski, 2013)). El que hauria de ser una pel·lícula seriosa es veu constantment “atacada” amb gags absurds, anècdotes i dosis d’humor negre que ens fan esclatar de riure. Per exemple, l’intens clímax final, amb tiroteig inclòs, es potencia amb un worst of the worse pel protagonista. Tot i així, de tan exagerat que és, ens resulta còmic. I més si veiem, en paral·lel, l’insignificant conflicte que afecta al seu company Silas en aquell mateix instant.

Maclean vol elaborar un entreteniment en tota regla, que ens ajudi a passar una estona agradable i ens faci riure més que plorar. Els actors escollits per interpretar a Jay i Silas són, a més,high-class. El primer és el jove, però amb un CV molt llarg, Kodi Smit-McPhee. El segon, el brillant Michael Fassbender, que borda tots els papers que fa. Els dos s’entreguen per complet a aquesta història, atorgant profunditat als seus personatges i perfilant una relació que mai s’acaba d’entendre del tot. El repartiment es completa amb Ben Mendelsohn, vist a Convicte (Starred Up) (David Mackenzie, 2013).

L’estrena en sales d’ Slow West va ser tot un esdeveniment per l’Americana, i es va organitzar un acord amb els cinemes Girona per a que totes les persones que assistissin a una projecció en concret poguessin gaudir d’una cervesa Moritz fresqueta. Des de l’Americana us diem que ens alegrem molt que vinguéssiu i passéssiu una molt bona estona gaudint d’aquest western atípic que, confiem, seguirà recollint molts premis i guardons arreu del món.

I fins aquí fem l’indie! Al proper article repassarem les pel·lícules independents americanes estrenades durant les dues últimes setmanes d’octubre! Fins ben aviat!

 

Marina Cisa

Abans era noia Pompeu (Comunicació Audiovisual), ara sóc senyoreta ESCAC (Máster en Film Business). Porto parlant de cinema pels descosits des de 2010 i hepassat per diversos mitjans (Vilassar Ràdio, el programa "La Cartellera" de BTV, La Cultura no val res, Videodromo...) Tinc predilecció per les produccions indies i per la Barcelona més moderna. A l'Americana he descobert la meva vocació: veure pel·lícules de franc i comentar-les sense pèls a la llengua. Quan no sóc a la sala, em trobaràs al CCCB o a algún bar hipster de Sant Antoni.
Marina Cisa
No Comments

Post A Comment