Els indies americans han envaït la cartellera estiuenca

Els indies americans han envaït la cartellera estiuenca

Ja ha tornat la tardor. Lluny queden la platja, els gelats i les festes majors. La majoria de nosaltres hem reprès la rutina i ens hem acostumat, de nou, a aixecar-nos ben d’hora de dilluns a divendres. De l’estiu ens queden molts bons records: cinemes a l’aire lliure, maratons de sèries i alguna que altra cinta indie que se’ns a clavat a la memòria. En aquest post, rescatem aquestes joies per a que les tingueu en compte si les heu passat per alt, o les recupereu, si en teniu l’ocasió. Un llistat de films que han alegrat els nostres cors indie i han fet més heterogènia una cartellera plena de blockbusters i americanades com Misión Imposible 5: Nación Secreta, Ant-Man, Magic Mike XXL, Y de repente tú (Trainwreck) i companyia. Esperem que les escollides us resultin familiars o si més no, que us vinguin moltes ganes de veure-les. Va, comencem!

LOVE & MERCY (Bill Pohlad, 2014)

El 10 de Juliol vam començar el nostre estiu indie amb la projecció de Love & Mercy, un biopic atípic sobre Brian Wilson, ànima i artífex principal de The Beach Boys. Surfin’ USA, I get Around i God Only Knows són alguns dels temes més famosos d’aquesta banda de música constituïda per uns germans rossos, macos i molt americans. Tot i així, el film no vol explicar-nos l’ascens del grup cap a la fama. Més aviat, es centra en descobrir-nos la figura de Wilson, un geni paranoic i esquizofrènic.

Per fer-ho, Bill Pohlad escull dos moments clau de la vida de Wilson i crea una trama independent per a cada un d’ells. El primer està situat als anys 60 i ens mostra un Brian obsessionat amb trobar un nou so pel grup i composar melodies innovadores i allunyades del estil primigeni de la banda. Alhora, Pohlad ens ensenya en aquesta part de la pel·lícula, els primers indicis de la malaltia paranoide d’en Wilson i els seus problemes amb les drogues. L’altre moment escollit per Pohlad ens situa als anys 90. Brian Wilson és ja un adult que frega la cinquantena, The Beach Boys ha esdevingut una cosa del passat i els problemes mentals del compositor l’han portat a un estat crític: es passa el dia medicat i tancat a casa.

Love and Mercy

Les dues trames de Love & Mercy tenen un pes i un estil molt diferents. La dels seixanta s’acosta més a una cinta indie, segueix els processos de creació i ens mostra a uns grup de joves desenfrenats. La imatge té molt de gra, s’utilitza notablement la càmera en mà i Paul Dano, fent de Brian Wilson, s’entrega al complet per fer un retrat fidedigne i alhora, personal, del geni. La dels 90, per altra banda, és un melodrama romàntic sense gaire interès. Hi trobem una història d’amor ensucrada i difícil, un dolent maquiavèl·lic (el psiquiatra Landy) i un protagonista ranci i ensopit: John Cusack.

Sense dubte, la força de Love & Mercy resideix en la trama de Dano i en tot allò que fa referència a la música de The Beach Boys. Els moments a l’estudi de gravació, en els quals Brian Wilson composa Good Vibrations i Woudn’t it be Nice, s’alcen com el més destacable d’aquest biopic que s’allunya d’allò standard, però que no ens sembla del tot rodó.

SEÑOR MANGLEHORN (David Gordon Green, 2014)

El 14 d’agost va arribar a les nostres pantalles el més nou de David Gordon Green, director de Superfumados i Prince Avalanche: Señor Manglehorn.

Vista al festival de cinema d’autor de Barcelona, Señor Manglehorn ens explica una història petita, íntima i personal, la del senyor Manglehorn. Aquest és un manyà de setanta anys, malhumorat i solitari que, en seguir enamorat d’un amor de joventut que va deixar escapar, li resulta impossible obrir-se a la resta de la gent. En el seu dia a dia, Manglehorn cuida de la seva gateta, arregla portes i fa claus. Quan una dona del barri intenti començar una relació romàntica amb ell, aquest se n’adonarà que s’hauria de desfer dels seus fantasmes del passat si vol viure el present de manera completa i feliç.

Señor Manglehorn és una pel·lícula de tall clàssic. Una cinta amb un guió de ferro, protagonitzat per uns personatges tridimensionals, que juga perfectament amb les metàfores visuals i fins i tot, conté una poètica narrativa impecable. Gordon Green i Paul Logan han fet un treball minuciós d’escriptura per elaborar una petita gran història al voltant d’aquest personatge enigmàtic i alhora entranyable: Manglehorn. I qui és l’encarregat d’interpretar-lo? L’extraordinari Al Pacino, que ens torna a convèncer amb un magnífic treball de contenció.

Manglehorn3

Al Pacino ens ofereix una interpretació compromesa, solvent i plena de matisos, mentre que Gordon Green confereix a la cinta ritme, dinamisme i una aura de cinema indie americà altament reconeixible. Uns ingredients molt sucosos per acompanyar aquesta història clàssica i convencional en termes narratius, però molt agradable pel paladar.

Hi ha qui diu que Señor Manglehorn és poca cosa en la filmografia de Gordon Green, però personalment opino que és una obra discreta i senzilla molt ben construïda i interpretada. Un film que ens emociona i ens fa sortir de la sala amb un sentiment de felicitat i satisfacció.

RICKI (AND THE FLASH) (Jonathan Demme, 2015)

I el 28 d’agost ens va arribar la que, per mi, ha sigut la perla indie de l’estiu: Ricki (And the Flash), el nou film de Jonathan Demme, escrit per Diablo Cody i protagonitzat per una elèctrica i sexy Meryl Streep. Tres noms de luxe per una història plena de marxa, música i comicitat.

Ricki, una mare divorciada de seixanta anys, és dependenta pel matí i estrella del rock per la nit. Fa anys que no veu a la seva família, però una notícia inesperada la fa tornar als seus orígens. Ricki haurà de reunir el valor suficient per presentar-se a casa del seu ex-marit i recuperar la confiança i amor dels seus fills. Els quals, però, consideren que no s’ha comportat com una figura materna i li guarden cert rancor.

Ricki és la nova incursió cinematogràfica de Diablo Cody, la qual ens ha brindat joies del indie com Juno i Young Adult. Ara, la guionista ens torna a sorprendre amb la història d’una roquera que se n’adona que la seva vida familiar s’ha vist seriosament perjudicada pel seu estil de vida alternatiu. La gairebé perfecta Meryl Streep ens meravella, com de costum, amb una interpretació plena de matisos, veracitat i compromís. Es transmuta de forma impecable en una rockstar que sembla superficial, però que en realitat, sent un amor incondicional cap als seus fills. I cap a la música. I a més, amb aquest film, la Streep ens torna a confirmar, després de Mamma Mia i Into The Woods que ella canta el que sigui, que s’atreveix amb tot. Acompanyant-la trobem el també sempre solvent Kevin Kline i la filla biològica de Meryl Streep, la qual aporta un element molt interessant a la trama familiar de Ricki.

RICKI-AND-THE-FLASH

Ricki podia semblar, en una primera instància, un simple drama familiar amanit amb rock and roll. La veritat, però, és que es tracta d’un film amb un fons molt més profund i emotiu. Ens parla de les relacions familiars i dels problemes que sorgeixen en voler compaginar un treball atípic amb una vida “normal”. També posa sobre la taula el tema de la reivindicació i construcció de la personalitat i de l’aflorament dels vells sentiments quan tornem a les nostres arrels. Ens insta a superar etapes, a buscar l’amor, a arreglar els nostres problemes i a viure la vida sent fidel a un mateix. Ricki revoluciona la vida dels seus fills i el seu ex-marit quan els visita, però en cap cas ho fa amb mala intenció. És simplement una persona peculiar que ha fet unes dures eleccions per poder ser lliure i ara li toca conviure amb aquestes. En definitiva, la dona no ens pot caure malament perquè és una valenta.

Contra tot pronòstic, Ricki s’ha convertit en el caramelet indie de l’estiu. Una història que toca a tothom, parla de la família i l’amor des de la honestedat i l’intimitat, gaudeix d’una banda sonora plena de temassos i té un final molt bon rotllista. Una delícia.

AMERICAN ULTRA (Nima Nourizadeh, 2015)

El 11 de setembre va arribar a les nostres pantalles American Ultra, el nou film de Nima Nourizadeh. La nova incursió cinematogràfica de l’artífex de Project X es promocionava com una gamberrada americana de dimensions estratosfèriques; però, com definiríem nosaltres American Ultra? Crec que el més adequat seria dir que és una cinta que comença com una rom-com indie, que a la mitja hora es converteix en una comèdia gore amb tocs de thriller i que acaba com una americanada mainstream i absurda. Tot un viatge pels gèneres cinematogràfics!

Jesse Eisemberg i Kristen Stewart, que ja havien coincidit a Aventureland, protagonitzen aquesta pel·lícula sobre un porrat que de sobte comença a ser perseguit per agents de la CIA. Espantat, el noi demanarà ajuda a la seva xicota, però ben aviat descobrirà que posseeix un munt d’habilitats de combat. Una cosa que desconeixia per complet.

american-ultra

American Ultra té una premissa bastant estranya que juga amb allò absurd i gamberro, i alhora, conté un component humorístic una mica desconcertant. Sense dubtes, podem assegurar-vos que el millor del film són els primers 20 minuts, que el configuren, en una primera instància, com una simpàtica cinta indie protagonitzada per dos loosers enamorats. Escenes romàntiques amanides amb música folk auguren, a priori, un entreteniment de qualitat. No obstant, a la mitja hora patim un canvi de registre. I no com el de la brillant Bienvenidos al fin del mundo. No senyors, American Ultra es converteix en la germana petita, avorrida i lletja de Bienvenidos a Zombieland: gags absurds, sang a dojo, violència, un plantell d’actors provinent de l’star-system i un ritme molt digne del Hollywood de pa sucat amb oli. Una llàstima.

El que començava com un entreteniment cool acaba com una d’aquestes cintes que demanen a crits unes crispetes i un refresc ben gros. I tot i així, us avisem que l’espectacle no està del tot ben servit.

IRRATIONAL MAN (Woody Allen, 2015)

I acabem el repàs de l’estiu amb l’estrena, el 25 de setembre, de Irrational Man, la pel·lícula del 2015 del mestre Woody Allen.

Ja és ben sabut que fa anys que el cineasta ens ofereix una de freda i una de calenta. Joies com Match Point, Midnight in Paris i Blue Jasmine han conviscut amb les mediocres Vicky Cristina Barcelona, A Roma con Amor i la recent Magia a la luz de la luna. La que ens ocupa ara està a mig camí entre l’obra destacable i l’exercici correcte. Irrational Man té els seus punts forts però també flaqueja en alguns aspectes importants. Tanmateix, per sobre d’allò bo i dolent, destaquem la figura de Joaquin Phoenix com a rei Midas de l’actuació: tot el que interpreta es converteix en meravella.

Phoenix, el qual hem vist brillar recentment a The Master, Her i Puro Vicio torna a exercir la seva màgia i confereix al simpàtic film d’Allen una aura de misteri, foscor i bogeria. El seu personatge, Abe Lucas, és un home molt desencantat amb la vida. Res sembla fer-lo sortir del pou: ni ensenyar filosofia a la universitat ni rebre l’atenció explícita de dones tan belles com Jill, interpretada per Emma Stone. Tot i així, i de forma miraculosa, recuperarà les ganes de viure i l’optimisme duent a terme un acte de dubtosa moralitat.

WASP_DAY_03-0212.CR2

Irrational Man és una cinta a cavall entre la comèdia romàntica, la tragèdia i el thriller psicològic. Aconseguir equilibrar els tons d’aquests tres gèneres és una feina realment difícil. I en Woody Allen no se n’acaba de sortir del tot, encara que signa un interessant exercici amb moments de brillantor visual, narrativa, interpretativa i musical.

Els fanàtics del novaiorquès trobareu en la seva darrera incursió cinematogràfica els seus temes fetitxe: l’amor, la mort, el sentit de la vida, l’atzar i la filosofia barata i els seus tòpics i elements recurrents: llargues converses, personatges amb “verborrea” desesperats per viure la vida plenament, noies amb molta classe, música jazz i una realització clara, lluminosa i clàssica. Mentre seguim esperant la pròxima obra mestra del cineasta, Irrational Man se’ns presenta com una galleda d’aigua temperada.

I amb Irrational Man acabem el nostre repàs estiuenc. Heterogeni i interessant. Estem segurs que la tardor també ens reserva moltes joies indie. I nosaltres les anirem descobrint i comentant gustosament (i sense pèls a la llengua). Així doncs, seguiu ben atents al bloc!

Marina Cisa
No Comments

Post A Comment