11 Feb Transparent: Trencant estereotips amb un somriure

“Are you saying you’re going to start dressing up like a lady all of the time?” Sarah asks him. “No, honey,” Maura replies. “All my life, my whole life, I’ve been dressing up like a man. This is me.”

Segurament, la directora i guionista Jill Soloway (Afternoon delight) va fer la mateixa pregunta que fa la Sarah a la sèrie Transparent quan el seu pare sexagenari va explicar-li que en realitat era una dona i volia viure com a tal. Davant aquest acte de valentia, Soloway es va sentir orgullosa del seu progenitor i va donar suport a la seva decisió. Alhora, però, va veure molt clar que aquest esdeveniment es convertiria en el tema central del seu projecte personal televisiu. I així és com va sorgir Transparent, una ficció semi-autobiogràfica que aquest 2015 s’ha endut el globus d’or al millor actor protagonista de comèdia per Jeffrey Tambor i el de millor comèdia de l’any. (Encara que potser li escau més l’etiqueta de tragicomèdia o comèdia dramàtica).

Transparent és una sèrie que passa millor que l’aigua: consta de només 10 refrescants capítols de mitja hora cadascun. No és un producte ideat per a que ens fem un fart de riure però tampoc busca la llagrimeta fàcil. És simplement, una ficció que imita la vida, amb els seus alts i baixos i que ens presenta una família gens convencional capitanejada per la Maura / Mort, un “trans” “parent” que resulta ser, inevitablement, el millor de la sèrie.

Gràcies a l’assessorament rebut per part d’un equip de transsexuals i a l’experiència directa del seu pare, Jill Soloway confereix dignitat a un tipus de personatge que, en el terreny de la comèdia, sempre s’ha tractat com una burda caricatura. Maura, l’eix central de la sèrie, no és un simple clixé; és una persona de carn i óssos. Una dona lluitadora que s’enfronta, amb fermesa, als problemes que la societat binària i catalogadora li presenta. Per a ella resulta tot un repte anar a un lavabo públic o menjar al restaurant de tota la vida. La transsexualitat, però, és només un dels trets característics del personatge de Jeffrey Tambor. Abans que res, és un pare de família que sent la obligació de guiar i cuidar dels seus fills immadurs, i una persona complexa tan tendre i atenta que ens resulta gairebé impossible d’odiar.

El pilot de la sèrie ens situa en el moment en que Mort ha pres una decisió irrevocable. Després de molts anys d’auto-repressió, que Soloway ens mostra al llarg de la sèrie mitjançant flashbacks, ha optat per deixar d’amagar-se i presentar-se al món sencer com a Maura. No es penedeix de la seva tria. Té un nou grup d’amigues que la comprenen, està més que contenta amb el seu nou aspecte i parla de manera franca a les teràpies de grup. Però hi ha un problema: Encara no ha explicat res als seus fills perquè té por de perdre’ls. La unitat familiar és un assumpte crucial per la ‘MaPa’ i està segura que la seva elecció influirà les vides de tots els Pfefferman.

I qui són els altres membres de la família Pfefferman?

Soloway construeix al voltant de la figura del pare transsexual, un nucli familiar constituït per personatges que difereixen dels rols de gènere tradicionals, però que, paral·lelament, resulten molt propers a l’espectador. Els fills de Maura no segueixen els cànons televisius ni obeeixen els típics codis dels personatges de comèdia. Amb un estil que ens recorda a Lena Dunham (Girls), la guionista és capaç de fer un retrat dels adults de mitjana edat de la societat actual, a partir dels tres fills de la família, que si bé són diferents, comparteixen un egocentrisme malaltís, una inseguretat extrema i un dubte existencial permanent. Aquestes són algunes de les qualitats, o millor dit, defectes, que trobem en la majoria de nosaltres, encara que ens costi reconèixer-ho. És destacable l’escena del sopar familiar del capítol pilot, en la qual el personatge de Jeffrey Tambor ha decidit armar-se de valor per confessar als seus fills el seu secret. Aquests però, només volen parlar de les seves desastroses vides i no presten atenció al seu pare. Amb el cor encongit, Maura explica en una reunió posterior que aquella nit no els va poder dir res perquè: “They’re so selfish. I don’t know how it is I raised three people who cannot see beyond themselves”.

Sarah, Josh i Ali encarnen aquesta generació que s’autoproclama tolerant i somiadora, però que en realitat només es mira el mèlic, està perduda i depèn, potser massa, dels seus progenitors. Sarah té dubtes sobre la seva sexualitat, Josh, interpretat per Jay Duplass (artífex juntament amb el seu germà de Togetherness, una altra sèrie indie que està rebent molt bones crítiques), viu en una crisi amorosa permanent i Ali no troba ben bé el seu lloc al món. La notícia del canvi de sexe del seu pare serà com una galleda d’aigua freda per tots tres. Encara que li donaran suport incondicional, cada fill haurà de trobar la seva manera particular de fer front a la notícia. Josh cercarà respostes a Internet, mentre que Ali cursarà la carrera de Queer studies.

És gairebé impossible no identificar-se amb els fills i preguntar-se què faríem nosaltres en la seva situació. És aquí on Transparent també adquireix una dimensió informativa, ja que Soloway, dóna eines i posa sobre la taula un munt de temes i situacions que ens ajuden a veure el dia a dia normal de la gent considerada queer, que està ben lluny de la espectacularitat, el cabaret i el narcisisme que altres ficcions s’escarrassen en mostrar.

Transparent ajuda a esquerdar els murs imposats per la societat binària i heterosexista. Dóna visibilitat a un tipus de persones que no tenen representació en les comèdies televisives. I no em refereixo només als transsexuals. Transparent ajuda a fer-nos sentir millor amb nosaltres mateixos i a acceptar les decisions dels nostres estimats. És una sèrie que advoca per la tolerància i educa a l’espectador a base de somriures, bones cançons, trames orientades a parlar del gènere, la identitat i l’orientació sexual i sobretot, molt d’optimisme.